La vida del Boban quan es deia Slobodan
Slobodan Minic ja fa molts anys que es fa dir Boban Miniæ. Aquest canvi de nom no és casual: l'Slobodan va tenir una altra vida i avui ja no és la mateixa persona, "la persona que era", diu ell.
El Boban, doncs -i no l'Slobodan-, explica aquest canvi com un fet natural produït per les dificultats que els seus nous veïns de l'Escala, al nou país d'adopció, Catalunya, tenen quan han de pronunciar un nom eslau i han d'interpretar-ne fonèticament l'ortografia.
El cas és, però, que aquest canvi de nom, aparentment natural, també l'hem d'entendre com una al·legoria del que han estat els últims anys de la seva vida. Els vint anys que han passat des que va començar la guerra a Sarajevo. De manera que si Slobodan Minic es podria concebre com llibertat explosiva , Boban Miniæ l'hem de concebre com petit sentit .
"Així és com et sents?", li pregunto mentre prenem el vermut en un bar de l'Escala, davant d'un mar encalmat després d'una nit de tramuntana. "Fins i tot els que pensen que han sobreviscut a la guerra saben que a una guerra no s'hi sobreviu mai ni ningú la guanya... A vegades -explica el Boban- t'agradaria pensar que la guerra l'has deixat endarrere però saps que no és veritat. Fixa-t'hi: aquí a l'Escala, on he trobat gent que m'estima i he recuperat sentiments i sensacions que em pensava que ja no tornarien mai més, vaig descobrir fa poc que hi viuen un nombre d'habitants similars als que van assassinar a Sarajevo. Uns onze mil. Vaig pensar que no era cap casualitat el fet que jo hi hagués aterrat i a vegades sento (com si fos una al·lucinació) que en aquest poble de l'Empordà he retrobat tots els veïns que vaig perdre fa vint anys a la meva estimada Sarajevo.
El Boban és un periodista força conegut al nostre país, on després de fugir de Sarajevo el segon any del setge va fer desenes de conferències i nombrosos articles en què explicava el que passava a l'antiga Iugoslàvia, on la guerra va durar encara sis anys. El Boban, però, no havia explicat mai la seva pròpia experiència i ara s'ha decidit a fer-ho en un llibre que porta per nom Bienvenido a Sarajevo, hermano , de l'editorial Icària.
El llibre el va començar a escriure al principi del seu exili, quan treballava en un càmping, i després, durant 12 anys, en un bar de l'Escala que portaven ell i la seva dona, la Dina, també periodista, també exiliada de Sarajevo. El Boban explica que l'anava escrivint en petits papers, tovallons del bar, trossos de diari, però que va trigar 18 anys a tenir la força i el valor per donar-hi una forma literària. Afirma que és molt difícil "escriure seguit i poder dormir després de fer-ho sense passar la nit en blanc, atrapat en els malsons dels records".
Poder passejar per Sarajevo
"Però ara que ho he fet -explica- m'adono que m'he tret un pes de sobre i que per primera vegada he pogut tornar a Sarajevo quasi com si fos un viatge agradable, ja que la primera vegada que hi vaig retornar em vaig quedar tancat a casa, sense tenir el valor de sortir al carrer. Cada cantonada, cada arbre, fins i tot la visió de la ciutat a través de la finestra, m'evocava el record dels morts, dels ferits, de la por. Ara, l'última vegada que hi vaig anar vaig poder passejar, visitar l'escola, els carrers on havia crescut".
La Sarajevo i la guerra que explica el Boban són històries quotidianes, de la gent, històries de les víctimes, el seu propi entorn professional, el destí dels treballadors de la ràdio, el destí dels amics, de la família. Amics que es passen a l'altre costat, que fugen a les muntanyes i bombardegen contra l'edifici on havien treballat, on hi han deixat els col·legues. Amics de l'escola, veïns, alguns morts al front, d'altres que s'han suïcidat, alguns herois, d'altres corruptes. També la Jadranka, la germana estimada, la germana bohèmia, vital, que va morir víctima de la bomba del mercat. La Jadranka a la cuina de casa, embolcallada amb el seu fill en una manta, escoltant durant els pocs moments d'electricitat La bohème , amb Josep Carreras, amb el volum ben alt. El fill nascut durant el primer hivern de la guerra que va estar a punt de morir al bressol quan un franctirador va disparar dins de la casa. I la vida de la casa al carrer Svetozar Markovic número 13, on la família del Boban ocupava el pis de dalt i els veïns, musulmans, serbis, bosnians, compartien el dia a dia, compartien un mateix país, encarnaven l'ànima d'una ciutat cosmopolita. La casa on Kusturica va filmar escenes d' El pare en viatge de negocis i Te'n recordes de Dolly Bell? ", segons el Boban, la seva millor pel·lícula. La casa enyorada on el Boban no hi tornarà mai més perquè, encara que l'edifici segueixi allà, la casa i la ciutat han deixat d'existir tal com eren i també ell, Slobodan Miniæ, avui Boban Miniæ, ja no és "la persona que era".
