Toni Soler: "Va ser una carnisseria i tots els barcelonins del 1714 es mereixen un monument"

Com va, això, comissari?

[Riu.] Comissari és una paraula amb poca gràcia. M'agrada més l'anglès curator : "El que en té cura".

1714 a Barcelona. Què és el més important que commemorem?

Dues idees bàsiques. Una és la pervivència. Continuem aquí malgrat la derrota. Els països, normalment, commemoren victòries. Nosaltres commemorem...

Que estem vius!

Que estem vius i, d'altra banda, celebrem una tradició política, jurídica i gairebé diria que mental i moral, que és la del pacte, del parlamentarisme i del constitucionalisme, que és al que els catalans del 1714 donaven una importància extrema. La terminologia contemporània fa de mal aplicar. Del segle XVIII no podem parlar de democràcia, ni de país, ni de nació i fins i tot tampoc de Catalunya ni Espanya. La gent diu: "Oh, és que Catalunya no es volia separar de l'estat espanyol". D'acord, però, com afirma el professor Fontana, "és que no hi havia un estat espanyol del qual separar-se". I tampoc és que Catalunya fos un estat sobirà del tot.

Eren dos regnes sota una corona.

Eren molts territoris amb un rei comú que tenia l'afany d'imposar-los la seva autoritat i acabar amb unes garanties jurídiques que s'aplicaven fins a l'últim pagès de la comarca més allunyada de Barcelona. Als dietaris de la Generalitat hi ha el cas d'un pescador de Llavaneres que es deia Jeroni Graupera. El 1670 la Generalitat li envia una carta al virrei en què hi diu: "El senyor Graupera ha estat detingut pels oficials del rei i condemnat a galeres. Segons la Constitució tal, aquest senyor, com que és català, no pot ser condemnat a galeres si un jutge no ho ha ordenat abans..."

Tinc aquí alguns d'aquells drets: "La llibertat de residència, la inviolabilitat del domicili i la correspondència -que en l'època de Snowden sona molt modern-, l'habeas corpus, el dret a l'assistència jurídica gratuïta per als acusats, a no ser reclutats per servir l'exèrcit fora de Catalunya..."

No és casual que un dels grans diguem-ne hagiògrafs de la resistència catalana fos Voltaire, que va parlar de "l'amor extrem dels catalans per la llibertat", i en lloa la resistència davant dels dos monarques absoluts més poderosos del moment, que són Felip V i Lluís XIV. No és poca cosa, per a una ciutat de 30.000 habitants.

¿La tradició de llibertats només la tenia Catalunya?

Aragó també la tenia, fixa't en la fórmula de jurament de les Corts aragoneses, que li deien al rei: " Nos, que somos iguales que vos, y juntos somos más que vos, os hacemos rey a condición que guardéis nuestras leyes, y si non, non". Però la tradició s'havia diluït per influència castellana. De fet, en el moment del setge, Pau Ignasi Dalmases és enviat per la Generalitat a buscar suport internacional i li diu a la reina Anna d'Anglaterra: "No deixareu penjat un poble que estima la llibertat tant com vosaltres".

Per contra, a Castella, " la palabra del rey es ley ".

Sí. I a la francesa seria "l'état c'est moi ", que és el que deia Lluís XIV, avi de Felip V i que va recomanar al seu nét que anés de seguida a Barcelona a jurar les Constitucions. Hi va haver incompliments, repressió i augment del sentiment popular austriacista.

Aquesta idea que l'endemà de l'Onze de Setembre els catalans van posar-se a treballar... Ves quin remei, no?

Fins i tot ho va escriure al seu diari el duc de Berwick, el cap dels ocupants. Però Quim Albareda, gran expert en l'època, és de la tesi que la gent es va posar a treballar perquè no es notés que el dia abans havien estat fotent trets... "Jo sóc fuster, no m'emboliqui..." Gran metàfora del segle XVIII català, un segle de feina silenciosa.

Sánchez Piñol, a Victus, expressa una gran admiració per Villarroel, en detriment de qui tenim al pedestal, Casanova. Tu també?

Casanova era l'equivalent a l'alcalde, un civil i un home de lleis, que en el moment més desesperat i contra el seu criteri personal, perquè havia votat a favor de la rendició, agafa la bandera de Santa Eulàlia, se'n va a fer un contraatac pel baluard de Junqueres, el fereixen a la cama i després resulta que no es mor, s'amaga, s'exilia... i al cap d'un temps torna a fer d'advocat. No crec que se li hagi d'exigir gaire més. Casanova es mereix un monument, com se'l mereixerien tots els barcelonins per aquella terrible carnisseria, perquè no es pot dir d'altra manera.

¿Com és que si la derrota va ser terrible els vencedors no en van esborrar la memòria?

Primer, perquè som una nació. És una obvietat, però de tant en tant cal recordar-la, pel que sembla. Som un col·lectiu humà amb referents i que no oblida la seva història. La Renaixença i la seva burgesia de la segona meitat del segle XIX hi van ajudar molt: dos carrers de l'Eixample es diuen Casanova i Villarroel.

A finals de desembre vau inaugurar l'exposició de com era el món el 1714. Quin paper hi jugava Catalunya?

És una època de globalització comercial, i Catalunya podria haver dit "Ja s'ho faran..." però, en canvi, rebutja el seu rei i pacta amb els anglesos per posar-ne un altre. Una aposta de risc. Quan s'arriba al Tractat d'Utrecht, els anglesos diuen: "Que apareguin les Constitucions catalanes". I en el redactat final s'hi indica que els catalans tindran les mateixes Constitucions que els habitants de Castella. Que és una manera de dir que no en tindran cap... I així es va resoldre el tema.

L'estat espanyol no ha posat cap euro en aquesta commemoració...

No. A diferència del Mil·lenari del Regne de Granada, del 2013, en què ha posat molt, o el Bicentenari de les Corts de Cadis del 2012...

Perquè els catalans hem fet del 1714 una data que ens explica, mentre que Espanya s'ha explicat a partir del 1492, o el 1808... La qual cosa demostra que un estat també és un espai sobirà d'interpretació de la història.

Fa poc en parlava amb un amic. La gràcia de ser un estat és no haver de fer pedagogia a ningú perquè ningú et discuteix res, i et deixa que celebris el que vulguis, amb la bandera que vulguis i el dia que vulguis. ¿Han dit res Alemanya o el Japó de totes les pel·lícules que ha produït Hollywood sobre la Segona Guerra Mundial?

¿A Catalunya hi ha hagut alguna interpretació que t'hagi incomodat?

Home, hi ha hagut el virus del presentisme, que és analitzar les coses del passat amb mirada del present. Ara, pretendre que només va ser una guerra entre dinasties, els Borbons i els Àustries, és mentir, directament. És rotundament cert que l'aposta catalana era una aposta pel conjunt d'Espanya. El que volien els catalans era que l'arxiduc Carles fos rei d'Espanya i que Espanya fos feta a la manera dels catalans, és a dir, manant-hi ells, i un estat de maneres confederals que permetés la supervivència de l'aparell juridico-administratiu heretat de l'Edat Mitjana. Aquesta és l'única veritat. En Casanova crida a la defensa de la pàtria i de la llibertat de tot Espanya, perquè sap que si cau Barcelona cau l'última esperança que Espanya continuï sent la que somnien els catalans. I, en general, el que prima a Espanya i al PP és el negacionisme, fer veure que aquí no va passar res i que, per tant, no s'hauria de celebrar. I com que el setge és el fet més salvatge de la història de Barcelona, negar-ho em sembla que és una falta de respecte per als morts.

Del Centre Cultural del Born n'han arribat a dir " el Valle de los Caídos del victimismo nacionalista ".

Sí, això ho va dir el Gregorio Morán. És una comparació realment vergonyosa. El Born, arqueològicament i històricament, té tot el sentit. Si l'Ajuntament en sap fer bon ús, pot donar oxigen al barri de la Ribera, angoixat per la pressió del turisme i l'oci.

¿Com t'afecten els comentaris que diuen que has estat triat com a comissari més per mediàtic que per historiador?

Els porto molt bé [riu]. Vaig estudiar història però és una etiqueta que no poso enlloc. I el Tricentenari no demanava exactament un historiador. L'encàrrec que teníem era fer una celebració projectada al futur, festiva, cívica. No vull dir que sigui la persona ideal, però no buscaven el millor historiador de Catalunya.

¿I això de "És el del Polònia i del hi-hi, ha-ha"?

Bé, és que jo, bàsicament, sóc el del Polònia, que és la cosa més difícil de les que faig, i per mi és una medalla així de grossa que em poso. I no em fa cap vergonya. Crec que l'humor, i tu això ho saps millor que ningú, és una feina difícil. I les llufes que porti penjades es deriven de la feina televisiva, i tots sabem que això va així. Cap problema.

Has fet contactes internacionals per al programa d'actes.

Sí. Farem un congrés sobre el Tractat d'Utrecht amb catedràtics estrangers. En canvi, el contacte amb Amnistia Internacional (AI) no va sortir bé, AI d'Espanya va vetar un acord previ entre el Tricentenari i la direcció internacional d'AI. Com que la secció catalana no té personalitat jurídica pròpia, no van ser ni consultats. Senzillament, no existeixen.

Tu volies anar amb AI, perquè recordem un poble que perd les llibertats.

Aquesta és la trampa mortal on et posen. Si fas un simposi que es diu Espanya contra Catalunya -no combrego amb l'enfocament- resulta que estàs fomentant l'odi. Si disfresses miquelets estàs fent folklorisme, si parles de drets humans és que te'ls vols apropiar. Al final et preguntes: "En què ha de consistir el Tricentenari perquè a vostè li sembli bé?" I que consti que el fet que el PP i C's no s'hi sentin representats és una mala notícia.

Què t'agradaria haver transmès quan s'acabi aquest 2014?

Passió per la memòria. Això no és un luxe ni un caprici. Recuperar el Born és el dret que tenen els ciutadans de Barcelona de saber què va passar a la ciutat. Que no cal tenir un avantpassat al Fossar de les Moreres perquè t'interessi saber-ho. I, finalment, que a Barcelona la gent es creia algunes coses i va lluitar fins al final per defensar-les. Tant de bo els ho puguem transmetre.