Thomas S. Harrington: “La qüestió essencial del moment és: som ciutadans o tornem a ser súbdits?”

Com és que un nord-americà descendent d’irlandesos parla portuguès, gallec, espanyol i català?

És un d’aquells accidents. Vaig estudiar espanyol a secundària i me’n van fer professor amb presses, sense saber-ne prou. I, com a regal, em van enviar cap a la península Ibèrica per aprendre’n. Va ser el començament d’una aventura que continua.

Vostè ignorava que s’hi parlava gallec i català.

Com tants nord-americans. La idea que hi pugui haver nacions que no siguin estats és molt difícil d’entendre des dels Estats Units.

Doncs benvingut a un moment històric. Portugal va ser rescatada per la UE, dijous passarem de Joan Carles I a Felip VI i Catalunya està embarcada en un procés de consulta sobre la independència.

Buf! Primer de tot, ser hispanista els últims 25 anys ha sigut un privilegi. Ara teniu problemes, sí. Per mi, són perquè molts processos democràtics es van quedar a mitges. Ja sabem que la mitologia de la Transició va ser molt forta. Jo mateix, a classe, sempre parlava de la transició modèlica de Joan Carles. I ara sabem que va ser un pacte imposat des de la força, cosa que sabíem però no volíem saber.

Perquè el resultat no va ser dolent.

És veritat. I recordem que en aquell temps Europa estava en creixement econòmic, i el creixement amaga els problemes. I les nacions, com les persones, descobreixen qui són en els moments més baixos.

Quin efecte li va fer Catalunya?

No em deixa de sorprendre la densitat de la cultura catalana. Quan penses que ho saps tot, descobreixes que hi ha un grup de persones fent coses fantàstiques i en un àmbit molt cosmopolita, com Prat de la Riba, que és una part de la història que m’encanta. Prat de la Riba i els seus continuadors van fer una de les obres més extraordinàries de la història contemporània, que no té comparació amb les altres parts de la Península. A començaments del segle XX el món de l’actual Madrid era molt més petit. Prat de la Riba i Cambó ja tenen una visió de com aixecar institucions. I crec que això és molt important per a la gent d’avui. Estem en un moment de crisi de les institucions, i molta gent pensa: “Bé, farem una nova vida sense institucions, o postinstitucional”. I la lliçó dels catalans de fa un segle m’ha ensenyat molt: no hi ha cap substitut per a les bones institucions. Però també m’heu ensenyat que hi ha moltes formes de democràcia: el carrer, la taula...

La taula?

Els diumenges de la meva joventut eren com aquí, al voltant de la taula, parlant i parlant, les tres generacions. I ara no es fa, les botigues estan obertes i anem de shopping. I aquí, trobo que la taula, la cervesa, el bar, són elements d’una certa forma de democràcia. A vegades, la tendència entre els ibèrics, i sobretot els catalans, és menysprear la importància d’aquests petits actes d’associacionisme. Però són molt importants psicològicament. Van contra l’alienació, en pro de crear noves formes d’organitzar-se políticament. No és un accident que castellers i democràcia vagin junts. Vaig visitar una colla un divendres al vespre i vaig quedar meravellat, tota aquella gent, amb els fills o els avis... Als Estats Units pensarien que fer un castell és perdre el temps. Però no ho és. És la base de moltes converses, et permet escapar de la teva angoixa personal, potser. I moltes coses més.

¿Era inevitable que tard o d’hora els catalans volguessin ser consultats sobre la seva independència?

Si es mira la trajectòria del nacionalisme català, podem dir que és natural, que hi havia arribat diverses vegades a les portes. I ara ha arribat l’hora, sobretot per la falta de diàleg des de Madrid. Quina altra via hi ha?

Com explicaria Catalunya al món?

El teixit social d’aquí m’admira. En nom de la cultura, moltes vegades. I la llibertat. Per exemple, ahir era a Gràcia. Carrer Llibertat! Carrer Fraternitat! Segurament són de finals del XIX. Són tot un missatge sobre el que són els ideals dels catalans. Fixa-t’hi: ara pots sentir un nen de faccions xineses parlant català, cosa impensable fa deu anys. El catalanisme es va escapar de la cotilla que l’acusava de ser un moviment de la burgesia, un argument que jo em vaig creure. Però en conèixer Catalunya he descobert que el catalanisme és transversal, molt més del que em pensava.

¿La paraula que defineix el moment que estem vivint és canvi?

Canvi extraordinari. Estem inundats d’informació. I els grans poders saben que ens poden desorientar. És un moment de reestructuració bàsica del pensament públic. ¿Som ciutadans o tornem a ser súbdits? És la qüestió essencial del moment. Hem perdut el fil conductor del discurs cívic sobre la ciutadania. Al meu país, per exemple, la gent pensa menys com a ciutadans que abans. Ara pensem en termes de seguretat, de por i de què he de fer per no fer enfadar les autoritats, que és una forma neomedieval.

Finalment s’ha fet realitat la vella tensió de Franklin: entreguem llibertat a canvi de seguretat.

Sí. I s’ha fet sense un debat social. Després de l’11-S, el govern va estructurar un discurs que va convèncer ràpidament amb el poder de les imatges, dient que els americans havien de ser subjectes en lloc de ciutadans.

Quan gràcies a Snowden vam saber que hi havia un programa d’espionatge massiu dels correus electrònics i dels telèfons mòbils, vaig sentir nord-americans dient-me: “M’és igual, jo no tinc res a amagar”.

Això ho coneixeu de la dictadura. Als Estats Units els poders han sigut molt intel·ligents en construir una visió del totalitarisme molt fixat en certes imatges de l’Alemanya de Hitler o la Rússia de Stalin. La gent pensa: “Ah, si arribés la dictadura, seria com allò”. Esclar, és brillant, la gent no pot examinar si, de fet, hem entrat en un període d’autoritarisme molt fort però amb unes formes diferents.

I això que vostès es van fer americans perquè no volien ser súbdits de la Corona anglesa.

Sí, però si ignorem la nostra història, al final no podrem reivindicar-la. Miro els Estats Units a través del prisma del barroquisme espanyol del XVI i XVII. Els espanyols estaven lluitant a Alemanya contra el protestantisme. Els Estats Units estan lluitant contra l’islamisme. És una guerra ideològica, i això requereix que es faci més estret el camp del pensament pensable. Tenim una proliferació verbal sobre l’heroisme dels soldats, una ornamentació barroca dissenyada per amagar les realitats més crues del moment: que som un imperi i que anem reprimint la població del país.

¿Però vostè no va ser educat en la mateixa idea, que Amèrica és una nació excepcional?

Sí, però ara el grau de força i de repetició és molt més alt. Jo era un adolescent quan va acabar la Guerra del Vietnam i recordo que amb els amics dèiem obertament: “Jo no vull ser soldat!”, “Ser soldat és ser idiota!” Avui dia, si dius això provoques reaccions violentes i acusacions de deslleialtat. I això ens porta a interioritzar la nostra impotència davant l’estat...

Si això passa en una societat on hi ha llibertat d’expressió, qui ha fallat? L’esquerra? La premsa?

Tots! S’ha creat una nova forma de ser d’esquerres, basada en les aparences. Com ara pensar que una cara negra a la Casa Blanca, només per ser negra, és la solució. O que hem entrat en una era postracial. No és veritat. Obama està sota el pes de les estructures. I això que tenia una immensa credibilitat. Al Partit Demòcrata tenia una majoria aclaparadora que volia un sistema de salut com el vostre. Però, en lloc de fer-lo, va dedicar-se a tranquil·litzar les asseguradores.

Per això parla de president placebo?

Sí, la societat consumista ens ha entrenat a buscar sensacions en lloc de realitats. Bauman té una cita fantàstica: “L’home modern és un buscador de sensacions, i una vegada que té la sensació, en busca de noves”. Votar una cara negra fa sentir bé. Amb Hillary Clinton passarà igual. Serà un bany de benestar mental: “Ah, una dona presidenta! Penso en la meva mare, que no va poder...” Són sentiments molt legítims, que comparteixo. Però el sentiment no substitueix el pensament assenyat, que requereix la construcció d’alternatives reals per a una societat que canvia ràpidament. Però han fet una feina molt bona d’arraconar les veus crítiques. Podem parlar de tot, però en els llocs no centrals de l’espai públic. Aquí a Europa hi ha molt més interès en Snowden que als Estats Units.

Vostès semblen atrapats en el debat de si és un heroi o un traïdor.

Són les preguntes binàries dels periodistes, una manera de fugir de la substància. Les revelacions de Snowden són d’una criminalitat anticonstitucional enorme. I, en canvi, estem parlant de si és un vanitós. Altre cop el barroquisme, l’ornamentació per desviar la mirada cap a altres coses.

Cap on va la política? ¿Es quedarà a les institucions o se n’anirà del tot al carrer? ¿I al carrer sota quina forma?

Sóc una mica tradicional, en el sentit que Ocupem Wall Street era un moviment admirable però sense una base ideològica per sustentar la seva ira. Parlar està bé, però després s’han de construir alternatives amb certa presència institucional. Per exemple, el que està passant aquí amb la CUP o amb l’Ada Colau. No serà el socialisme del passat, si són intel·ligents modificaran el socialisme i el convertiran en una certa praxi per al futur.

¿Som l’última generació que haurà viscut millor que els seus pares?

Dependrà molt de l’empenta dels fills. Però cal admetre que som una generació que ho ha tingut tot i hem deixat poc. La vida ens ha tractat prou bé i no sé si hem complert amb l’obligació que tenim. Confio en la capacitat de renovació de les persones, però les alternatives no estan ben dibuixades. Estem en una fase zombi, com ho va ser l’Imperi Espanyol durant molt temps. La voluntat de derogar el zombisme haurà de venir dels joves.