Sebastià Serrano: "La infelicitat es pot controlar, la felicitat es pot aprendre"

És catedràtic de lingüística i un dels grans experts en comunicació del país. Acaba de publicar dos llibres. En un, Del amor, la mentira y la persuasión (Destino), fa un viatge a les emocions i al llenguatge; en l'altre, L'actitud positiva (Ara Llibres), proposa un recull de píndoles per poder viure la vida de manera més plena.

Dius que vivim en una societat on cada vegada la gent se sent més sola.

Sí, és una característica molt actual perquè les relacions s'estan esfilagarsant. Nosaltres estem fets per a les relacions molt fortes, i la societat d'avui, amb aquest creixement espectacular de la incertesa, ho està complicant. Estem més comunicats que mai, però alhora més descomunicats. Perquè comunicar vol dir, d'una banda, passar informació i, de l'altra, fer relació. I això últim ho hem descuidat.

Hi ha marxa enrere?

Jo crec que sí, tot en té. D'una banda, tenim males notícies per a la comunicació i per a les relacions per això que he explicat, però, de l'altra, tenim bones notícies perquè comencem a conèixer molt bé els processos interiors, què ens passa, i sabem que hi podem intervenir. La infelicitat es pot controlar i la felicitat es pot aprendre. N'haurem d'ensenyar.

A l'escola, per exemple?

Sí, tot això s'hauria d'ensenyar. No estem preparant emocionalment els nens per poder viure en el futur. A les criatures se'ls haurà d'ensenyar a controlar la infelicitat i a aprendre a ser feliços. Viuran en un món on serà molt fàcil no ser feliç.

Per què?

Perquè serà un món amb una gran incertesa, i això provoca infelicitat, i amb una gran quantitat d'informació. Només estem a les primeres fases de la societat de la informació, això evolucionarà moltíssim i canviarà molt.

¿L'excés d'informació suposa un problema?

Sí, perquè quan hi ha molta informació es pot convertir en soroll, i això pot desestabilitzar. Tota aquesta quantitat d'informació s'ha de saber gestionar i no tothom en sap. Per tant, haurem d'ensenyar a fer-ho.

Per què qualifiques en el llibre la societat actual com a gasosa?

Ho faig per seguir amb la metàfora de Zygmunt Bauman, que parlava d'una societat líquida. Crec que d'ençà que ell va elaborar la metàfora, la societat ha evolucionat perquè és molt ràpida, i s'ha tornat gasosa. En aquesta societat les relacions humanes són cada cop més febles i nosaltres tenim una ment que demana relacions molt fortes. L'evolució humana és la història de la construcció de relacions fortes, una història a la qual s'hi han afegit fenòmens molt importants, com l'amor i el llenguatge.

Parlant d'amor, ¿en la nostra societat donem massa pes a la primera fase de l'amor i ens oblidem de la resta?

Sí. Valorem molt el moment de l'explosió de l'amor romàntic i no es valora la transformació en un altre tipus d'amor. Primer hi ha una pujada emocional excepcional, però això només dura un temps i després canvia, es converteix en una altra cosa. Un amor llarg és una cosa molt bona i té grans avantatges, però les pel·lícules i la publicitat han portat a mitificar aquesta primera fase de l'amor.

Què ha de tenir una relació perquè duri?

S'ha de cuidar. Una relació és com un hort, s'ha de regar.

I per què no para d'augmentar la quantitat de separacions?

Aquest fenomen és fruit d'aquesta societat que no cuida gaire les relacions, però també és perquè avui dia tenim multitud de contactes i així es multipliquen les possibilitats de conèixer altres persones. En el cas de l'amor, moltes vegades ens deixem encegar per l'enamorament i, quan aquesta fase passa, ens adonem que ens hem equivocat. A més, avui sembla que no està de moda que la gent tingui sempre la mateixa parella. Igual que no està de moda treballar 40 anys en la mateixa empresa. Valorem molt el canvi perquè ens sembla que l'estabilitat és símbol de poca ambició.

Dius que conceptes com la nació o la identitat col·lectiva estan heretats d'emocions primàries. A què et refereixes?

A nosaltres el sentit d'identitat, el de formar part d'un grup, ens satisfà molt. Al cervell li agraden les relacions fortes, pertànyer a una comunitat, a un grup. Per això ens satisfà ser catalans, o del Barça, o catòlics. És una emoció primària contra la soledat, tenir un grup és molt bo i el sentiment de pertinença a un col·lectiu és fonamental i dóna sentit a la nostra vida.

¿Per això quan ens ataquen la identitat reaccionem d'aquesta manera tan visceral?

Sí, perquè la identitat d'una banda uneix, i de l'altra separa. En aquests moments nosaltres tenim l'element d'unitat molt desenvolupat i fa que la possibilitat de separar-nos sigui una alternativa que molts veuen possible. El territori és una cosa molt important des del punt de vista cerebral, i això està vinculat a una unitat lingüística, a unes creences, a una manera de menjar... I això ens dóna molta certesa en un moment de grans incerteses.