Rajoy ataca la immersió a l'escola per calmar l'espanyolisme

Brussel·lesLa sentència de l'Estatut dictada pel Tribunal Constitucional l'any 2010 va obrir una nova escletxa per als que qüestionen la immersió lingüística a l'escola. Ja aleshores l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol va alertar que la llengua era "un objectiu molt principal" dels aires polítics que bufaven des de Madrid. El temps i la majoria absoluta del PP ho avalen. El dictamen de la llei orgànica de millora de la qualitat de l'ensenyament (Lomce), que avui s'aprovarà en comissió al Congrés, és un capítol més -altament significatiu- en aquest relat que intenta minar un model que ha estat garantia de cohesió social. La reforma que impulsa el ministre José Ignacio Wert inclou l'acord amb Unió Progrés i Democràcia (UPyD) perquè el castellà sigui llengua vehicular a tot l'estat espanyol.

El pas que ha fet el govern de Mariano Rajoy s'ha de situar en el moment elegit. En política les coincidències acostumen a ser ben poc ingènues. A diferència d'altres lleis polèmiques, ara el ministeri no ha aprofitat la maquinària legislativa per alentir el procés i guanyar temps amb l'objectiu de buscar el màxim consens abans d'enviar-la al Senat. Al contrari. Ha optat per segellar una aliança amb el partit de Rosa Díez just quan el portaveu parlamentari de CiU a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida, reclamava públicament una tercera via entre la secessió i l'autonomisme que permetés donar sortida al repte que té plantejat el país. A més, aquest enrocament és indeslligable de la vaga del professorat a les Illes: missatge rotund d'immobilisme i suport al president balear, José Ramón Bauzá. Amb aquest paisatge de fons, el desafiament del ministeri a la comunitat educativa i al gruix dels partits catalans es converteix en una declaració de principis de la Moncloa: aprofitar la llengua per calmar els sectors més espanyolistes -tant dins com fora de les files populars- i provar de fer l'abraçada de l'ós als partits joves que, en els últims temps, han anat guanyant espai.

De fet, les enquestes demostren, mes rere mes, que el bipartidisme espanyol es va escrostonant i que UPyD en treu profit. Al baròmetre del CIS del juliol, Díez continuava sent la dirigent més ben valorada, amb un 4,12. El seu discurs desacomplexat a favor de la uniformització d'Espanya ha trobat un ressò creixent en articulistes i tertulians de Madrid que exigeixen més duresa de Rajoy respecte al catalanisme. Els populars saben, a més, que en el pròxim cicle electoral poden necessitar els vots d'aquesta formació per poder formar govern en més d'una administració. La clau de la majoria pot tenir un preu elevat tant per repetir al govern autonòmic madrileny com a l'Ajuntament de la capital espanyola. A Catalunya, sacsejar el debat lingüístic serveix al PP per provar de reduir la influència de Ciutadans en el camp unionista. Hi ha, en sectors del PSOE i del PP, un enamorament polític cada cop més indissimulat cap al seu líder, Albert Rivera, que també ha fet de la llengua a les aules una bandera electoralista. No és gratuït que, en una entrevista recent, l'expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre comencés les seves respostes elogiant-lo.

Rentar la seva imatge

Així doncs, pels conservadors l'opció de garantir per llei que el castellà sigui llengua vehicular a l'ensenyament és una via segura per reforçar-se davant dels electors: als territoris monolingües no hi ha debat, i allà on hi ha dues llengües cooficials li permet reforçar un perfil més ideologitzat. Des de les eleccions del 2011, Rajoy ha deixat pel camí moltes de les promeses electorals. L'alça dels impostos ha molestat els sectors més ultraliberals de la dreta. La Lomce, en canvi, permet a l'executiu espanyol esmenar aquesta imatge de poc complidor i fer realitat un dels seus compromisos amb els votants: "Farem efectiu el dret dels alumnes a aprendre en espanyol i en la resta de llengües cooficials. Afavorirem el desenvolupament d'un bilingüisme integrador que faciliti un millor aprenentatge". El programa amb què van concórrer a les eleccions els populars, i que hauria de guiar la seva acció de govern, apostava en el terreny de l'educació per posar en marxar diverses mesures homogeneïtzadores sense tenir en compte d'entrada les competències transferides. Encaixava amb la ruta recentralitzadora marcada per la FAES, la fundació que presideix José María Aznar, i amb les posicions que ja defensava Wert abans de ser ministre. A tall d'exemple, en un article que va publicar el 2006 amb el títol España: ¿La Nación deconstruida? ja explicava la seva visió dels pactes d'estat. Urgeix, deia, "la reconstitució d'un pacte transversal entre socialistes i populars sobre l'arquitectura territorial de la nació que ells (i, políticament, gairebé només ells) han de preservar". L'acord amb UPyD, que ara es debatrà a la cambra alta, és coherent amb l'ADN ideològic del responsable de la política educativa, el membre més mal valorat de l'executiu. En el seu àmbit, a més, la polèmica li serveix per desviar l'atenció de les protestes del sector per les retallades. El d'avui és un graó més en un conflicte que va reobrir el TC, un tribunal, per cert, avui presidit per un antic militant del PP.