Paula Sibilia: “Ser normal gairebé és un insult, avui es demana ser singular”

BarcelonaL’antropòlga argentina Paula Sibilia és professora d’estudis culturals i mitjans de la Universitat Federal Fluminense de Rio de Janeiro. Ha participat en les jornades Enter Forum a Barcelona, on ha parlat sobre l’impacte que les noves tecnologies tenen en el concepte d’intimitat.

La intimitat està en crisi?

S’està produint un desplaçament de l’eix al voltant del qual construïm el que som. Fins ara l’essència interior era més valuosa que les aparences. Allò que ens sona tan antiquat, com que el que importa és la bellesa interior, formava part d’un menú moral. I això ha anat canviant. El fenomen del culte al cos ho exemplifica. Les xarxes socials també. Impera aquesta idea que cada persona pot tenir la seva audiència. Amb l’ajuda de les eines digitals, això s’ha intensificat. Però aquestes eines no són les causants del fenomen sinó el resultat de les transformacions. Abans el que passava a l’espai privat s’havia de protegir, amb dispositius físics però també morals, com el pudor o la discreció. I això s’ha transformat. S’ha espectacularitzat la subjectivitat, fins al punt que mostrem tot el que som i el que fem.

El que compta avui és la imatge que projectem, no el que som.

El fet que la mirada dels altres i la relació amb els altres sigui el que defineix la persona no és necessàriament dolent. Al contrari. Potser és més aviat una conquesta i un alliberament de la tirania de la interioritat. I construir-se en contacte amb l’altre es pot fer de maneres molt diferents. Aquesta manera de fer-ho en funció de la imatge i del culte al cos és l’extrem més caricaturesc. Hauríem de tractar de construir subjectivitats i formes de relacionar-nos amb els altres sense quedar-nos en la banalitat. El model mediàtic que es promociona és el model del mercat: el que avui defineix el que valem és la quantitat de gent que ens compra, que ens dius que li agradem a les xarxes socials.

Els smartphones s’han convertit en una extensió dels joves.

Són eines per a la construcció de la subjectivitat. Els smartphones permeten que la relació amb els altres no tingui límits, ni de temps ni d’espai. El tipus d’individu que es construeix en contacte amb aquests dispositius és diferent de l’individu que utilitzava el llapis i el paper. Obeeix al que el món ens demana, la capacitat de connexió i d’adaptació continuada a la tecnologia.

Entre els joves es construeixen models de conducta hipersexuals, molt visibles a les xarxes socials.

Té a veure amb una competició per la visibilitat. Qui és més agosarat o qui aconsegueix una estratègia de visibilitat més gran. S’han trencat tabús sobre la sexualitat i la nuesa del cos. No és el mateix exposar-se despullat avui que fa 50 anys. Però no es pot exhibir qualsevol imatge ni qualsevol cos. Ha de ser un cos sense impureses. Abans aquest rigor per les formes no existia.

Com s’explica que un alumne pugui gravar amb el mòbil una pallissa a un company de classe?

Els individus es construeixen en els perfils de les xarxes socials, a la pantalla. La mirada i els comentaris dels altres ens diuen el que som. Abans la culpa exercia com a regulador de la conducta. Per exemple, era necessari complir el reglament escolar, no només perquè ho deien les normes sinó perquè hi havia un consens moral o ètic sobre el que era correcte. Ara l’escola està en crisi i el reglament ja no és obvi, perquè tot està qüestionat. Són els companys els que ens jutgen a partir del nostre aspecte físic i ens desqualifiquen públicament, a través d’internet o en l’entorn escolar. I això és més terrible per a una subjectivitat contemporània que el fet de patir una amonestació o un càstig de la institució escolar. El que opera no és la culpa sinó la vergonya. En el nostre món, la veritat la tenen els altres. I si els altres diuen que jo no valc res, doncs aquest és el judici.

Com hem de regular la presència dels smartphones a l’aula?

La nostra subjectivitat ja està influïda pels nous valors i l’ús de les tecnologies. No crec que el camí sigui prohibir l’entrada dels smartphones a l’aula. Prohibir aniria en la línia del tipus de regles de l’escola tradicional, que està sent contestada. No sembla una solució ideal.

Les xarxes socials han fet virar l’eix sobre el qual s’explica el que som. El que avui preval és ser atípic?

L’escola com a projecte modern es va proposar normalitzar i crear ciutadans normals. En el món contemporani ser normal és gairebé un insult. Representa ser vulgar, avui el que es demana és ser singular, destacar, ser excepcional. Això és un discurs molt publicitari, propi de la lògica del mercat. És un indici més de com estem canviant i de com l’escola està sintonitzada amb un altre projecte. Hi ha una recerca de la singularització.