L'amor, la guerra i un ressuscitat

El senyor Josep Vilarasau, antic president de La Caixa, ha publicat les seves memòries. Fa unes setmanes, Manel Fuentes l'entrevistava a Catalunya Ràdio. Van parlar poc, molt poc, de la crisi; però del poc que es va dir, hi va haver un moment en què l'antic banquer, després de declarar-se keynesià i d'advertir que s'hauria de mirar "menys el dèficit i més si l'economia tira endavant", va donar un exemple de com les coses poden canviar: "Quan hi va haver la Gran Depressió -va dir- no se'n sortien. Fins que va venir la guerra. Aleshores, tothom es va posar a treballar sense pensar per res si hi havia o no dèficit. S'havien de fer barcos. S'havien de fer avions. I l'economia va remuntar en un segon..."

Després d'un breu silenci, el senyor Vilarasau va afegir dubitatiu: "Jo no vull una guerra, eh?, però vull dir que, finalment, s'ha de tirar endavant". L'entrevistador va passar aleshores directament a la pregunta sobre la independència de Catalunya -"No la veig", va dir Vilarasau- i la conversa va derivar finalment cap a temes personals, sense que s'acabés d'explicar què volia dir això d'una guerra per sortir de la crisi. Un comentari força inquietant que, venint de qui venia, no sembla que s'hagi d'entendre com una reflexió qualsevol.

¿El senyor Vilarasau volia dir que s'ha de tocar fons, patir, per regenerar-se? ¿Que només l'extrema necessitat serà capaç de produir un nou impuls? ¿Es referia al fet que l'economia no té objectius redistributius, creadors del benestar públic més enllà del guany privat, de manera que, la guerra -o la catàstrofe- s'ha de veure també com una benedicció per a la recuperació? ¿O ens alertava, en tot cas, que estem davant d'una gran transformació històrica social i que, quan això passa, és difícil que es produeixi d'una manera lineal, raonada, negociant-ne els canvis necessaris de manera que no hi hagi una ruptura, una clatellada general, perquè, com diu Francis Fukuyama, "després d'un llarg període estàtic ve una transformació catastròfica"?

Em vaig quedar amb les ganes de saber l'opinió d'un home com el senyor Vilarasau, que deu conèixer prou bé l'ànima i els ideals del poder. En tot cas, però, el seu comentari de to inquietant i dramàtic, carregat de mals presagis, no desentona gaire en l'ambient social que avui estem vivint: aquesta sensació segons la qual a mesura que avança la crisi, cada vegada costa més descobrir espais comuns entre els uns i els altres, les posicions s'allunyen, la solidesa política trontolla, la llibertat es desdibuixa, el conflicte puja de to, la demagògia i l'engany s'imposen. Un ambient, per dir-ho clar, més propici a les bufetades que al compromís. La pregunta ja no és "Què en penses". La pregunta és "Amb qui estàs".

Doble mort del soldat Waterlot

Els francesos, que dediquen moltes energies al trencaclosques del passat, discuteixen aquests dies de novembre sobre l'armistici que va posar punt final a la Primera Guerra Mundial a les 11 hores del dia 11 del mes 11 del 1918. Un dels llibres que s'incorporen al debat és el que ha escrit Odette Hardy-Hémery, Afusellat viu , on s'explica la història real de François Waterlot, un soldat que va ser passat per les armes amb set companys perquè durant la batalla es van quedar paralitzats, sense avançar, espantats al fons d'una trinxera. Waterlot, però, situat a l'extrem del grup durant l'execució, va caure ferit i el van donar per mort. Retornat al món dels vius, encara va tenir temps d'escriure 250 cartes abans de morir nou mesos després al camp de batalla. Aquests textos redactats durant el parèntesi entre la mort i la mort són un testimoni únic sobre la guerra. Les cartes de Waterlot descobreixen la pràctica infame de certs oficials que afusellaven la pròpia tropa per demostrar autoritat i obligar el soldat a caminar directament cap a la mort, acollonit, i sense cap possibilitat de raonar sobre la conveniència de l'acció a la qual se l'obligava.

La història del soldat Waterlot s'incorpora a la narrativa sobre la guerra, no com una èpica, sinó com una tragèdia humana, on se sacrifica la població més humil i són els estaments més baixos de la societat els que primer perden la capacitat de decidir i es veuen obligats a actuar a cegues per convertir-se en la part més nombrosa de la gran massa de les víctimes.

Fem la guerra, no l'amor

El general David Howell Petraeus no ha estat cessat per haver-se convertit en el dit de Déu. L'home que ha dirigit les operacions amb drons -avions no tripulats- que Obama fa servir per a la guerra tecnològica, guerra preventiva -és a dir, abans que s'hagi comès cap delicte-, guerra selectiva on les execucions sumàries es fan sense intervenció judicial, ha estat cessat per culpa d'una relació "extramatrimonial".

Diuen que el general era l'home més admirat d'Amèrica i que, quan entrava en un lloc públic, la gent s'aixecava en senyal de reconeixement. La guerra, la mort, continua sent un ideal. Però el primer soldat del país no es pot enamorar. L'amor confon. L'amor és un pecat.

Epíleg

El dia que torna la guerra israeliano-palestina, el general croat Gotovina ha estat declarat no culpable pel Tribunal Penal Internacional. Els crims de guerra, crims en contra de la humanitat que acompanyen la guerra, es veu que poden ser justos segons qui els faci.