Josep A. Planell: "Hem de buscar la filantropia per finançar l'educació"

Doctor en ciència dels materials per la Universitat de Londres i catedràtic de la UPC, Josep A. Planell va dirigir l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya fins a l'abril i ara pilota la UOC. El rector analitza els canvis que s'apunten en l'educació superior.

Cap on vol dirigir la UOC?

Volem aconseguir que la UOC sigui definitivament una universitat global. No tenim per què tenir una població captiva d'estudiants de l'entorn. El nostre estudiant mitjà és una persona de 35 anys, que treballa i que és exigent. Ens preocupa la seva ocupabilitat i sabem fer coses que els altres no saben fer.

El futur no és a les aules actuals?

Evidentment. La tecnologia ha entrat molt poquet a l'educació. Estic convençut que la presencialitat no desapareixerà. Si vols fer biologia cel·lular, en algun moment hauràs d'anar al laboratori amb un microscopi i veure les cèl·lules. Però hi ha molta feina que es podrà fer online . Una de les coses bones de l'educació online són els valors de l'estudiant, com la constància i el rigor.

¿I les universitats online poden captar més alumnes de batxillerat?

Això arribarà amb el temps. Hi ha un estudi nord-americà molt provocatiu que diu que el 2050 als Estats Units només hi haurà 50 campus presencials. No vull el mal de ningú, però és la tendència. Amb l'experiència dels MOOC [cursos oberts i massius en línia], tot sembla indicar que el futur de les universitats nord-americanes anirà cap a l'educació online . No és que les universitats presencials no tinguin futur, sinó que hauran de readaptar-se a les noves circumstàncies i oferir coses que actualment no estan oferint, com un seguiment exhaustiu de l'estudiant per encaminar-lo a la recerca d'ocupació. L'èxit de l'estudiant és imputable a l'alumne, però el seu fracàs també és responsabilitat de la universitat. Aquesta és la filosofia de les universitats nord-americanes. El que no té cap sentit és l'estructura funcionarial d'aquí.

Quin mapa universitari quedarà a Catalunya?

Les universitats s'haurien d'especialitzar. Em sorprèn que hi hagi tantes titulacions del mateix en tants campus diferents. Sobretot quan avui les distàncies no són tan grans i hi ha la possibilitat de fer estudis semipresencials. No dic que sobri ningú. Dotze universitats en un territori com Catalunya no és cap excés. Però segurament hauríem de fer l'esforç d'especialitzar-nos.

No s'ha fet fins ara?

No. A poc a poc, l'evidència s'anirà imposant. No sóc enemic de les universitats presencials. Crec que hem de treballar amb les presencials per fer coses conjuntament. Hi ha molta gent al territori que li serà molt difícil anar a una presencial, sobretot professionals que volen accedir a complements de formació.

¿Ha de disminuir, doncs, el nombre d'universitats presencials?

Segurament la universitat presencial haurà de disminuir. El nombre d'estudiants no creixerà a Catalunya, la subvenció pública no augmentarà i les noves generacions adoptaran nous hàbits. Si no ho volem afrontar, tindrem un problema. I amb el model funcionarial, que és obsolet, no té solució. Ara les universitats no competeixen perquè els títols són equivalents a tot l'Estat, i així no es pot atreure talent ni acumular-lo, com fan Stanford o Harvard. Els que fan bona la universitat són els estudiants. Ara s'acrediten els títols quan el que s'hauria d'acreditar són les institucions.

¿Els MOOC són una competència preocupant per a vostès?

Si els MOOC han de ser uns cursos que acabin acreditant una formació i donant una titulació professionalitzadora, això pot trasbalsar el sistema actual. A la Universitat de Georgia Tech (EUA) han ofert en forma de MOOC un màster d'enginyeria informàtica i sembla que ha estat un èxit. Com a recurs em sembla una eina extraordinària. Si això acabarà definint cap on va l'educació a distància, no ho sé dir.

¿Han de buscar més recursos privats les universitats?

Hem de buscar la filantropia per finançar l'educació. La universitat hauria de ser percebuda com una institució de prestigi. I així seríem dipositaris d'aquesta filantropia. Però la universitat no ha sabut generar un reconeixement social, potser pel fet de ser burocràtica i funcionaritzada. L'èxit americà és que els exalumnes se senten benefactors de la universitat i busquen diners per ajudar-la. Però si ho fan és perquè els ha donat alguna cosa.