Barceloneta: tarda d’alcohol i guiris a la vora del mar
El barri barceloní ha dit prou davant la invasió de turistes que els fa viure en un malson
BarcelonaNi un trist raig de sol s’escola entre els núvols espessos de la tarda però al Jeremie i la Lola tant els fa. Per res del món renuncien a la seva ració de platja diària, que els serveix per apaivagar la ressaca i cargolar-se una estona sobre la sorra. Estan de vacances i ahir van sortir fins a les tantes però sense excessiva disbauxa, amb ganes de festa però sense perdre el control. Resideixen durant una setmana en un pis llogat al cor de la Barceloneta, al carrer Baluard, i no comparteixen l’esperit del turisme de borratxera que aquests dies assenyala el barri mariner com a reducte de vici i perdició.
A quarts de sis la platja està calmada, quasi anestesiada. Hi ha molta gent però els bioritmes es mantenen tranquils. Uns metres més enllà de la simpàtica parella, tal vegada advertits del merder que han organitzat uns compatriotes seus sense roba dins d’un supermercat, un grup d’italians dormen la mona cuits de sangria i amb sobredosi de Red Bull. Cotxes dels Mossos i la Guàrdia Urbana patrullen pels voltants perquè no sigui dit que l’Ajuntament no hi fa res. Travesso el carril bici -molt mal senyalitzat- amb extrema precaució però no evito que tres carretons turístics a tota velocitat quasi m’atropellin. L’agència immobiliària del carrer Atlàntida -un dels focus de la polèmica- és oberta. Dins només hi ha els treballadors davant l’ordinador. Cap guiri fent el check-in.
Vull visitar l’amic Paco Camarasa a la llibreria Negra y Criminal però és de vacances. Al portal del costat, al carrer de la Sal, uns joves toquen la guitarra sense fer una fressa excessiva ni escarafalls. Una espurna d’agradable caliu de barri. La Leo segur que hi és. I sí, però quan hi arribo el seu bar està desert. Es mostra una mica alarmada per les notícies del dia tot i que la seva zona d’influència no se n’ha ressentit gaire. És una institució del barri i es fa respectar. Actua com a propietària in pectore de la seva escala de veïns i vetlla perquè no hi hagi mai cap sidral: “La Barceloneta és el millor que hi ha i s’ha mantenir neta de vàndals que només vénen a beure i a fer destrosses”. Mentre xerrem, entren dues noies amb ganes de brunch i darrere seu tres espècimens russos amb el dipòsit ja un pèl carregat, ganes de conversar i molta simpatia per repartir. No triomfen gens. Elles s’espolsen els mosquits de sobre amb serena displicència.
En una terrassa de la plaça del Poeta Boscà, dos nois amb els pectorals prenent la fresca fiten els culs d’un grupet d’adolescents. Un d’ells és el Gustav, alemany i amb color de gamba llagostinera. “Quins plans teniu per a aquesta nit?” De fet, la resposta es fa evident només mirant de reüll la bossa del Suma amb dos paquets de vi dolent i tres ampolles de coca-cola. “Calimotxo!!”, em respon entusiasmat. “¿Però esteu al cas de les protestes dels veïns?”. “Estem de vacances. No n’hi ha per tant”.
“No parlem anglès”
No gaire lluny detecto tres visitants andaluses, brunes i estupendes, amb caminar altiu i decidit: “ Mucho guiri suelto pero todavía no he visto ni un tío bueno ”. Mira, potser les puc adreçar als russos de la Leo. Però estaven un pel desguitarrats, ara que hi penso. He quedat amb la Raquel a La Bombeta, un altre clàssic del barri, perquè m’expliqui com ho viu ella, que hi resideix des de fa cinc anys. Sobre la barra dos cartells eloqüents: “No parlem anglès però preparem unes bombes collonudes” i “No tenim wifi, parlin entre vostès”. És obvi que la família francesa de la taula del meu costat no els ha entès. S’estan posant les botes i demanen més teca en el seu idioma natal. “¿Estan allotjats al barri?”, els pregunto. No exactament, viuen al Gòtic però es mostren solidaris amb el descontentament dels que ja no suporten més el soroll i l’incivisme. La Raquel no està per preàmbuls: “Pensava que viure a la Barceloneta seria fantàstic, però ara mateix és un malson”. Viu en un pis dels edificis nous de Doctor Aiguader i està farta de trobar-se cada matí turistes sense samarreta a l’ascensor: “Sembla que visquis en un hotel gegant i no en un bloc convencional”.
La marca Barcelona
De sobte, un exèrcit d’americans cridaners, però inofensius, colonitzen el bar i encerclen la nostra taula. No hi ha manera d’entendre’ns. “La ciutat està venuda al turisme”, conclou la Raquel.
De cop, com un bolet enmig de la canícula, la Barcelona de l’alcalde Trias, la de la marca Barcelona que enlluerna el món des de la capitalitat mediterrània, té un problema. Tots els mitjans ho expliquen i un bon grapat de veïns estan empipadíssims perquè no hi ha déu que dormi. Agafo el metro per tornar i veig un grup de joves amarats de desitjos Magaluf que han decidit anar de festa a un altre barri. Els han convençut els promotors de Razzmatazz que recluten clients al principi de Joan de Borbó. Hi arribaran amb la feina mig feta, endolcits pels saborosos efluvis d’una caipirinha.
