Bill Shipsey: "Els artistes són d'Amnistia perquè la llibertat d'expressió és el seu oxigen"

Amnistia Internacional neix amb un article en un diari.

Sí, els diaris causeu la majoria de problemes al món [riu], i també algunes solucions. El 1961 Peter Benenson, un advocat, va tenir un moment d'epifania quan va llegir un article sobre dos membres del Partit Comunista a Portugal empresonats per sedició contra el règim. Alguna cosa se li va encendre a dins. Havia viatjat a Espanya algunes vegades per visitar presoners del règim de Franco. La idea de batejar-la amb el nom d'Amnistia és perquè al Regne Unit hi havia una campanya que buscava amnistia per als presoners espanyols sota el règim de Franco. Uns quants mesos després va escriure un article a The Observer .

Va fer una crida a favor dels presos polítics.

L'article, del maig del 1961, es titulava Els presoners oblidats i demanava als lectors del diari que escrivissin a favor de l'alliberament de tots els que eren a la presó per haver expressat les seves creences de manera no violenta. Els primers presoners que s'esmentaven eren Angostino Neto -que després seria president d'Angola- i l'arquebisbe Beran de Praga. La resposta va ser fantàstica, i Le Monde i el Herald Tribune van parlar de l'article en els dies següents. Aleshores no hi havia cap gran moviment popular, procedent de la societat civil. Amnistia va ser dels primers.

Els artistes han estat clau en la promoció de les causes d'Amnistia.

El poder de l'artista celebrity és molt important: el teu missatge arriba a una audiència molt més gran. Amplifiquen els missatge d'Amnistia a un gran públic. Per això el 2002 vaig pensar que seria molt millor si organitzàvem les relacions que teníem amb els artistes sobre les bases d'un projecte global. U2 i Yoko Ono no tenen fronteres, treballen en un escenari global, així que nosaltres havíem de fer projectes internacionals. Així va néixer Art for Amnesty.

Però des de l'inici han tingut l'ajut de pintors i músics.

Un dels primers a donar-nos suport i fer-nos un quadre als anys seixanta va ser Joan Miró. També Picasso. Als 70 els que ho van fer van ser els humoristes, sobretot Monty Python. El primer músic va ser Pete Townshend, de The Who. I va fer una versió acústica de Won't get fooled again . A partir d'aquí s'hi va involucrar Bono, d'U2, després Sting i Peter Gabriel. The Edge, el baixista d'U2, diu que la llibertat d'expressió és l'oxigen dels artistes. Si no els deixes expressar el seu art, és com deixar-los sense oxigen.

I van arribar les gires mítiques.

El 1988 vam organitzar un tour mundial, el Human rights now . Va passar per Barcelona, pel Camp Nou. Aquell tour va transformar Amnistia globalment, perquè va traslladar el missatge dels drets humans -pel 40è aniversari de la declaració- a una audiència que fins aleshores no hi havia tingut accés. El 1988 Xile encara estava sota una dictadura, així que vam actuar a Mendoza, a l'Argentina; a Sud-àfrica encara hi havia l' apartheid , així que vam actuar a Zimbàbue.

Suposo que és una font d'ingressos.

Yoko Ono ens va donar els drets de totes les cançons post-Beatles de John Lennon, que ens van permetre aconseguir 5 milions de dòlars amb el CD Instant Karma . En els dos últims anys hem llançat un projecte similar amb Bob Dylan amb l'àlbum Chimes of freedom . També hem participat en concerts d'artistes com U2, Sting, Peter Gabriel i Roger Waters, que ens deixen posar parades als concerts i reclutar membres per a Amnistia. També ens ha donat molt suport Jaguares, la banda de rock més important de Mèxic, i el seu líder, Saúl Hernández. El veritable repte d'Amnistia ara mateix és enfortir-nos més al Sud, i una manera de fer-ho és estrènyer els llaços amb tots aquests artistes. També tenim actors que ens donen molt suport, Salma Hayek i Keira Knightley, per exemple.

I fa deu anys que tenen premi propi.

El premi Conscious Ambassador està inspirat en un poema, The Republic of Conscience , de Seamus Heany. M'agradaria traduir-lo al català. Parla d'una república mitològica i sobre com serien les coses si ens relacionéssim i organitzéssim prenent més consciència del que ens envolta. Premiem els líders que han sigut excepcionalment valents, o honestos i íntegres en la lluita pels drets humans arreu del món. De Havel a Nelson Mandela, i també Aung San Suu Kyi, líder de l'oposició birmana. I dimarts passat Harry Belafonte i Malala Yousazfai, que té 16 anys i els talibans li van disparar perquè defensava els drets dels infants d'anar a l'escola.

Seamus Heaney va morir a l'agost, i eren molt amics.

Sí, el solia visitar, intercanviàvem cartes. Em donava molt suport. Escrivia per als programes d'Amnistia, escrivia assajos... Després de l'11-S als Estats Units va intentar escriure alguns textos per poder donar sentit a una cosa a què era difícil trobar un sentit. El trobem molt a faltar.

Com va ficar-se en tot això?

Sóc tan vell que ja no m'enrecordo. Vaig unir-me a Amnistia el 1977, quan era estudiant de dret a Dublín. Vaig entrar-hi inspirat per un article d'Albert Camus sobre la pena de mort. Sempre hi he estat fermament en contra, i a Irlanda no hem executat ningú des del 1954, però seguia al Codi Penal, així que la primera campanya en què em vaig involucrar va ser per abolir la pena de mort a Irlanda.

Trenta-sis anys a Amnistia.

A principis dels 80 vaig passar a ser el president de la secció irlandesa d'Amnistia. Vam organitzar una subhasta a benefici d'Amnistia. Teníem un quadre de Francis Bacon i un manuscrit de Samuel Beckett i vam aconseguir al voltant de 150.000 lliures, que ens van permetre comprar la nostra pròpia oficina. Allà em vaig adonar del poder que podien tenir els artistes i el fet d'associar-nos amb ells. La primera vegada que vam entrar en contacte amb U2, quan encara eren una banda molt jove, va ser per a la inauguració de la nostra oficina a Irlanda.

Com ha combinat la vida professional d'advocat amb aquesta altra faceta?

La meva dona dirà que no, que no ho combino, que Art for Amnesty em té captivat, és la meva amant.

M'han parlat de vostè com d'una "força de la natura", capaç d'organitzar el que se li fica al cap. Quan telefona a un artista ja deu témer que se li gira feina.

La meva dona diu que quan em veuen pel carrer els artistes canvien de vorera, i probablement és cert. Bromes a part, també els agrada involucrar-se. A partir de la tossuderia comença el compromís. Aprecio molt estar envoltat d'art i d'artistes, és molt inspirador.

Un artista que col·labora molt amb vosaltres és català, el Lluís Danés.

Em va escriure fa sis anys oferint-me els seus serveis. Ell i el seu equip van venir a Dublín i durant un cap de setmana vam gravar prop de 30 vídeos de músics que tocaven a la ciutat, incloent-hi Michael Stipe, de R.E.M. L'any passat va dissenyar tot el set del concert Electric Burma , de Bono i Damien Rice, construït a Barcelona i enviat en un vaixell a Dublín dins un gran contenidor. Els fusters de Barcelona van venir a Dublín i van construir el set a l'Opera House a Dublín. Ens hem fet bons amics, i sempre és dels primers a qui recorro quan tinc una idea.

I pensen fer una pel·lícula.

La idea va sorgir arran d'una operació al coll que em van haver de fer l'any passat. Sóc al·lèrgic als antiinflamatoris sense esteroides, així que me'n van haver de posar amb esteroides. I vaig estar tres setmanes molt boig amb els esteroides: no podia dormir. Una nit em vaig aixecar i tenia tres epifanies al cap: faria un concert per a Aung San Suu Kyi, crearia un tapís per a Václav Havel i faria una pel·li sobre el moment en què Peter Benenson va decidir fundar Amnistia. Els dos primers projectes ja estan fets i per al tercer estic treballant amb el Lluís Danés per veure com ho muntem tot plegat.

¿Després de 35 anys, el món li ha donat raons per ser optimista?

Hi ha hagut èxits i retrocessos. Quan jo vaig entrar a Amnistia, als 70, a la Unió Soviètica hi havia centenars de presos polítics, i això ha estat un gran èxit, perquè ja no és així. Tenim el Tribunal Penal Internacional, i una legislació internacional més forta per prevenir la tortura, però hi ha altres coses que no van tan bé. De totes maneres, jo crec que el més important té a veure amb una frase que diu T.S. Eliot als Quatre quartets : l'únic que podem fer nosaltres és intentar-ho, la resta ja no és cosa nostra. Tenim la responsabilitat, com a éssers humans, d'intentar millorar les coses, o almenys de no empitjorar-les.

En què creu?

Sóc un agnòstic devot. Vaig créixer catòlic, com gairebé tothom a Irlanda. I si a vegades, en els meus millors dies, tinc un heroi, és un personatge de ficció, el doctor Rieux de La pesta , d'Albert Camus. Ell no creu en Déu però sí en l'acció, i a intentar ajudar.

S'hi veu sempre en aquesta missió?

Tinc 56 anys, el cos ja no és el que era, els engranatges ja no són com eren, abans feia grans caminades per muntanyes molt dretes i ara ja no puc, però el meu cap encara és jove i entusiasta, com sempre. Hi ha una frase preciosa d'Elie Wiesel, que va dir que quan era jove volia canviar el món, i que ara que era vell se sentia satisfet simplement amb el fet que el món no l'hagués canviat a ell. Hi estic d'acord.