Antònia Hernández: “Les ciutats són més riques amb ulls d’infant, perquè t’ajuden a reflexionar”

BarcelonaFa dues dècades l’Ajuntament de Barcelona va impulsar l’Associació Internacional de Ciutats Educadores, una proposta de fons compartida avui per 446 ciutats de 36 països.

Se celebra el vintè aniversari de l’associació. Quina feina s’ha fet?

A Barcelona fa 20 anys es va signar la primera Carta de Ciutats Educadores. S’ha anat treballant aquell compromís, la idea que l’escola no està sola educant sinó que tots eduquem. I la ciutat s’ha obert, ha entès que l’escola va més enllà de la mateixa aula. Es tracta, en definitiva, de comprometre més gent. El concepte és que tots eduquem i que la responsabilitat d’una ciutat educadora recau no només en els docents. Per exemple, a Barcelona hi ha grups de teatre o estudiants de música que els caps de setmana van a residències de gent gran per fer passar una tarda agradable als avis. A la ciutat no estem sols i l’hem de compartir. Una ciutat educadora és una ciutat que inclou grans i petits, els que tenen oportunitats per progressar i els que no en tenen tantes.

El concepte d’inclusió és un dels eixos del Congrés de Ciutats Educadores que comença avui. Com es desplega a Barcelona?

Hi ha un exemple molt clar, l’Acord Ciutadà per a una Barcelona Inclusiva. El van firmar un munt d’institucions i tots els partits polítics. S’hi agrupen gairebé 500 institucions. Però n’hi ha molts exemples, que es descobreixen viatjant: el que ha fet Barcelona per incloure les persones amb dificultats per moure’s n’és un. Barcelona és una de les capitals que ha fet més feina per resoldre aquesta qüestió. A vegades visites ciutats europees que són excepcionals, però et preguntes com s’hi pot moure una persona amb cadira de rodes. Ens centrem sovint en la inclusió de la gent que passa dificultats, i la inclusió dels ciutadans amb problemes físics queda oblidada.

Parla de persones amb dificultats. Els reptes que planteja la ciutat educadora són molt vigents.

Absolutament. Al Congrés s’hi presentaran unes 150 experiències i moltes fan propostes sobre com oferir respostes a les situacions de dificultat que viuen molts ciutadans.

Una ciutat en la qual hi ha desnonaments cada dia, es pot catalogar a si mateixa de ciutat educadora?

No hauríem de barrejar una cosa amb l’altra. Hi ha una situació que s’està produint i que a tots ens fa estar molt compungits. I a vegades penses com això pot passar en una situació educadora. Penso que una ciutat educadora són moltes coses més: pensar que si el meu gos defeca el terra està embrutant la ciutat. He vist diferents models de ciutats educadores i podem dir que Barcelona ha fet molt camí, en gran part perquè els diferents governs municipals ho han tingut ben present.

Quines altres capitals fan bona feina en aquest àmbit?

N’hi ha unes quantes. Però posaré un exemple que potser no tothom té al cap: Medellín. Vaig ser-hi fa un temps veient diversos projectes, un dels quals es basava en la recuperació d’un espai públic degradat i vandalitzat del centre de la ciutat. L’espai es va repensar i la ciutadania va aconseguir recuperar-lo. A Medellín tenen una preocupació important amb els joves que viuen en les comunes, els barris degradats. Els vam explicar que un dels projectes més reeixits de Barcelona com a ciutat educadora és el del camí escolar: permet que, amb la implicació de la comunitat, els escolars puguin fer el trajecte de casa a l’escola sols. Barcelona hi va apostar per donar autonomia als nens, a Medellín els interessava perquè tenien una realitat diferent, més complexa. Es va demostrar que el projecte tenia múltiples aplicacions. Les ciutats són més riques amb ulls d’infant, perquè t’ajuden a reflexionar per millorar.

Al Congrés es debatran els conceptes de ciutat creativa, participava i inclusiva. Com es pot traslladar això a polítiques municipals?

Al Congrés s’han presentat 598 iniciatives educadores i totes són aprofitables. Posem-ne alguns exemples, de Barcelona i de l’estranger. Les fundacions hospitalàries de Sant Joan de Déu i Sant Boi, a partir del cas de la indigent que va morir cremada en un caixer el 2005, un cas que va tenir molta repercussió, han desenvolupat un projecte amb alumnes d’instituts que pretén acostar-los la realitat dels col·lectius dels sensesostre i de les persones amb demència. Es tracta que els joves entenguin que s’ha de poder conviure amb aquesta realitat i la iniciativa va molt més enllà del currículum escolar. Un altre exemple, aquest de Portugal. A Torres Vedras, un municipi situat a 60 quilòmetres de Lisboa, han rentat la cara a un barri molt deteriorat i habitat per gent gran amb pocs recursos. Moltes cases no tenien aigua corrent, els joves no anaven al barri i la gent gran no es movia pel desnivell i la dificultat de desplaçar-se al centre. S’han creat centres cívics al barri amb dutxes gratuïtes per als veïns, hi ha transport públic eficient per a la gent gran i s’han començat a fer accions per implicar els joves amb el barri, treballant l’art. És un molt bon exemple de com es pot avançar cap al concepte de ciutat educadora.