Antón Costas: "Encara estem malament, però anem bé perquè l'actitud és bona"

El professor Fabián Estapé va escriure a les seves memòries: "L'escola que jo vaig crear a la facultat d'econòmiques segueix a través del cervell d'un gallec finíssim de la mateixa promoció que Josep Piqué i Anna Birulés, que es diu Antón Costas. Costas garanteix que el Cercle d'Economia estigui inspirat per la influència universitària". Semblen paraules retroactives del nostre estimat professor.

És veritat, i no ho recordava. Vaig estudiar una enginyeria, i volia venir a Barcelona a conèixer la que en aquella època era l'única part europea d'Espanya i a estudiar-hi economia. I Estapé se'm va guanyar des del primer moment, era una ment privilegiada. Un dia em va dir: "Xaval, si vols fer política vés-te'n amb aquell catedràtic. Si vols fer diners, vés-te'n amb aquell altre. Si vols fer economia, vine amb mi". I em vaig quedar amb ell. Fabián Estapé és el meu mestre. Entenia la docència com una tasca d'obrir portes mentals.

¿I això és el que vol fer ara amb el Cercle d'Economia, obrir portes?

La nostra funció és contribuir a modernitzar i dinamitzar la societat. I avui això passa per repensar el nostre model productiu. Tenim el risc de creure que posant molts diners per millorar la formació dels treballadors l'economia ja funcionarà bé. Però, en realitat, hem de tornar a reindustrialitzar el país, perquè la indústria és la que pot generar l'ocupació més adequada a la formació que té la nostra població.

Tornar a la manufactura?

Desenvolupar la nova indústria. Mercadona és nova indústria. Perquè les grans cadenes de venda al detall ja han estandarditzat els seus processos productius i de gestió com ho fan la Seat o la Nissan, la vella indústria manufacturera. Indústria nova és també el turisme, quan una cadena hotelera és capaç d'estandarditzar els seus processos de gestió.

Em pregunto si això és possible per a Catalunya o per als Estats Units, tenint en compte que els salaris de la Xina o de l'Àfrica sempre seran més baixos.

Crec que podrem competir-hi. Perquè ells ja estan apujant els salaris. I als Estats Units han comprovat en sectors d'alta tecnologia que hi ha hagut fracassos espectaculars, perquè han externalitzat la manufactura del disseny, i quan allunyes la R+D de la fàbrica perds capacitat d'invenció.

"Dissenyat a Califòrnia, fabricat a la Xina", que diu Apple. ¿I el turisme? ¿Ens acabarà convertint en els cambrers de BCN World?

Miri, el turisme pot ser com el colesterol, n'hi ha del bo i n'hi ha del dolent. Dolent vull dir... barriobajero , de contractes de zero hores, en què la gent jove ha d'estar com estaven els temporers del camp, a la plaça del poble, esperant tot el dia que els contractessin. Les cadenes de venda al detall, tant en l'alimentació com en el tèxtil, són una de les esperances que tenim, perquè generen llocs de treball de gent amb educació secundària, que és el que necessita la nostra economia en les pròximes dècades. Només amb enginyers o graduats universitaris ens estem equivocant espectacularment. En l'educació secundària hi ha la nostra font de riquesa.

M'imagino uns pares que estiguin llegint l'entrevista, o els joves... Quin futur laboral li espera a un jove que es quedi en els estudis secundaris?

Jo crec que molt bo. Per què em fa aquesta pregunta?

Perquè, en general, com més bona formació tinguis, millor serà el salari.

Sí, però la formació professional de grau superior també dóna aquests millors salaris, equivalents als d'un enginyer. Miri, a Alemanya tenen, més o menys, un 20% de gent amb formació superior, un 60% de secundària i un 20% de primària. 20-60-20. A Espanya, 50-10-40. És una mala estructura. L'educació secundària de grau superior dóna contractes de treball estables i salaris adequats.

Qui ha de crear aquests llocs de treball? L'Estat? Els emprenedors?

La societat. Quan un país i els seus líders creuen que ja vindran les pressions des de fora -com ens ha passat a Espanya els últims 10-12 anys des de l'arribada de l'euro-, i que els ciutadans estaran disposats a fer tots aquells canvis necessaris, ens equivoquem del tot. Hem fracassat. I, en canvi, a finals dels anys 70, amb la sortida del franquisme, i l'inici de la democràcia...

...Pactes de la Moncloa...

...ningú ens hi obligava, i tot i això ho vam fer, i vam tenir capacitat de canvi. I probablement van ser els 20-30 anys millors de la nostra història. I cada país ha de trobar el seu model. No és com importar un cotxe. Les institucions, el model de societat, això és experimentació interna. I els països que ho aconsegueixen van bé, i els que no, no van tan bé.

¿Com podem recuperar l'entusiasme i l'assumpció de la nostra pròpia responsabilitat? L'altre dia el politòleg Moisés Naím deia que veia Espanya o Itàlia com una família a qui se li ha mort un familiar i encara està de dol.

Doncs jo vaig anar ahir a la nit a una jornada empresarial i, en general, a tot arreu hi trobo un estat d'ànim que no queda reflectit en l'opinió de Naím.

És millor?

És millor. A mi m'agrada la novel·la negra i Sherlock Holmes sempre li diu a Watson: "És molt complicat fer teoria sense abans veure les dades". És fàcil tenir opinions que semblin sensates... però vostè ha vist les dades?

26% d'atur, senyor Costas.

Sí, l'atur juvenil és el doble que el general. Però és igual a tot Europa. Nosaltres més, perquè ens oblidem que hem estat l'únic país de l'OCDE que en tan sols sis anys va augmentar la població en sis milions de persones, una població activa que se'n va anar a la construcció. I no crec que siguem malgastadors. No tinguem la síndrome de Berlín, com a sinònim de síndrome d'Estocolm, quan el segrestat acaba entenent les motivacions del segrestador. Això ens passa ara, que les elits han fet seves les explicacions germàniques a les causes de la crisi creditícia-financera a Espanya. Aquest país, diuen, no té emprenedoria. ¿Sap el nombre d'empreses que s'estan creant aquí? El més alt d'Europa en els últims quatre anys.

No estem tan malament?

Encara estem malament, però anem bé. Perquè l'actitud és bona.

Ho diu perquè repunta la despesa familiar, la inflació està allunyant el fantasma de la deflació, el PIB dóna senyals de vida...

I més coses. L'exportació és una meravella. Som l'Alemanya de la primera dècada del segle XXI.

Segons l'FMI, l'atur del 2017 o el 2018 no serà gaire millor que el d'ara.

D'acord. S'ha acabat la crisi? No, s'ha acabat la recessió. La crisi, no. Jo, per definició de crisi, agafo la que ha fet Ben Bernanke, el president de la Reserva Federal dels EUA: "Farem tot el que calgui durant tot el temps que calgui fins que l'atur als Estats Units baixi del 7,5%". La crisi s'acabarà als EUA quan l'atur baixi del 7,5%. Que el BCE digui alguna cosa similar a Europa.

Em fa l'efecte que a vostè Angela Merkel no li cau gens bé.

No, no em cau bé el banc central alemany, el Bundesbank. A Merkel no la jutjo, perquè no la puc votar. La senyora Merkel es deu als que l'elegeixen, no als que no l'elegim. En canvi, el Bundesbank no ha entès que ja no és el banc central d'Europa.

I què fa el BCE que no li agradi?

El BCE era, i en part és, com una mena de banc de sang gestionat per testimonis de Jehovà, a qui la religió els impedeix fer transfusions. Una barbaritat! Del 2010 al 2012, els governs i les institucions europees van portar l'economia a una segona recessió que era evitable. La recessió del 2008-2009 era inevitable. La segona, no.

¿L'entrada de l'SPD en el govern de Merkel li genera alguna esperança?

A curt termini, no. Ara, per als sis milions i escaig d'alemanys amb ingressos inferiors a 500 euros, la idea del salari mínim és important. I ho pot ser també per a la resta d'europeus, perquè tendirà a elevar els sous i el consum alemanys, i això equilibrarà la balança de pagaments, que és insostenible. Alemanya, igual que la Xina, no pot pretendre viure contínuament d'un superàvit excessiu! La UE impedeix dèficits excessius i superàvits excessius. Però, com que les autoritats europees són guenyes, tan sols veiem els dèficits excessius.

Al principi m'ha dit que va venir a Barcelona, que aleshores era l'única part europea d'Espanya. ¿Com és ara Barcelona?

Menys meritocràtica que llavors. Una ciutat progressa quan atreu gent jove que creu que hi pot construir el niu per al seu futur. Avui trobo joves d'Espanya i de la resta d'Europa que, tot i que Barcelona segueix sent un lloc molt atractiu, es retenen una mica de venir. Tot i això, Barcelona i Catalunya segueixen sent la part d'Espanya amb més capacitat de rebel·lió davant un escenari trist, que no dóna senyals de futur esperançadors. I això m'agrada molt.

Una societat inconformista.

Sí. I on no hi ha dissidència no hi ha avenç. La vida és una barreja estranya entre tradició i dissidència. Un país tradicionalista no tindrà futur. Un país dissident, malament, perquè el desordre és massa gran. Aquesta barreja de tradició i dissidència no és fàcil d'obtenir. Però quan s'aconsegueix és una benedicció del cel.

Si a un gallec com vostè Mariano Rajoy li preguntés: " Antón, qué hacemos con Cataluña? ", vostè què li recomanaria?

Escoltar. Escoltar i actuar.

Escoltar què, exactament?

La reclamació que associa el seu benestar a la idea que ha de sortir per trobar un nou camí perquè aquí no hi veu futur. Cal respondre a això. Si vostè no està d'acord que la sortida d'Espanya és el camí adequat, m'ha de posar al davant un projecte de vida en comú il·lusionador, que em faci pensar que anant junts jo puc millorar, i que tinc més assegurat el meu futur. Si no, si vostè no és capaç de fer-ho, per por, per incomprensió, o perquè no té projecte, doncs miri, tampoc té dret a la crítica.

Com creu que acabarem?

Kavafis, Ítaca : "Desitja que el camí sigui llarg". Jo crec que ho solucionarem, com a finals dels anys 70 en la sortida del franquisme, però això exigeix diàleg, temps i paciència. El viatge a Ítaca, si és ràpid, és perillós. Si volem escurçar molt els temps, hi ha riscos. Però els acceptaré si el mecanisme de presa de decisions és l'adequat.