Ahlam Shibli: "Una persona desarrelada està ferida al cos i a l'ànima"
Rupturista El Macba acull fins a l'abril una mostra de la trajectòria d'aquesta jove que trenca tòpics. L'exposició se centra en el concepte 'llar', des de l'ocupació dels territoris palestins fins a la discriminació per orientació sexual al Pròxim Orient
Què n'espera de la fotografia?
Tantes coses! Per a mi la fotografia és com escriure: les imatges em permeten explicar els meus pensaments, el que sento... M'afalaga que em diguin que les meves imatges semblen cinema. La fotografia és la meva eina per entendre el món, la meva societat i a mi mateixa. També, en certa manera, és una manera d'existir: expressar la meva existència i lluitar pels meus drets.
¿Una palestina amb passaport israelià pot exposar a Tel Aviv?
Israel fa un doble joc: no té cap interès per difondre l'obra dels artistes palestins. Només ens fan servir quan volen donar l'aparença que estan a favor de la pau i aleshores ens ofereixen exposar en uns llocs molt concrets: i no perquè creguin en la nostra feina, sinó perquè volen posar tres fotògrafes palestines ("àrabs", en diuen, com si haguéssim baixat de la lluna) al costat de tres d'israelianes. I a mi no m'interessa aquesta falsa simetria: ni a Israel ni a Palestina ni a l'estranger. No sap quantes vegades em conviden a exposar amb israelians a Europa o als Estats Units. I sempre dic que no: que si la meva feina és interessant, mereix el seu espai, no només per intentar demostrar que podem treballar junts. Aquest no és el problema.
Quin és el problema?
L'ocupació. Simplement estan ocupant, robant la nostra terra, les nostres cases.
L'exposició del Macba gira al voltant dels conceptes casa i llar . La seva família va ser expulsada de casa seva el 1948 i lluita per tornar-hi... però vostè diu que no vol estar arrelada enlloc.
Una persona desarrelada està ferida al cos i a l'ànima. He portat fotografies del poble de la meva família, gent que va ser explusada el 1948 i que ara veuen des dels seus balcons les seves terres, que van ser expropiades per colons. Jo he crescut a Israel i a l'escola sempre m'han ensenyat la història dels jueus, però mai la del meu poble. La història palestina la vaig haver d'aprendre llegint per mi mateixa, quan ja era a la universitat. Això és el desarrelament. Fins i tot han canviat els noms dels pobles per substituir-los per noms hebreus: no només es tracta de fer-te fora de casa, es tracta que els títols de propietat deixin de tenir valor... i també d'esborrar qualsevol rastre de la nostra història.
¿Voldria poder viure al poble d'on van expulsar els seus pares?
Responc com deia [el poeta palestí] Mahmud Darwish: primer vull tenir el dret de tornar, i després és cosa meva decidir on vull viure. Jo, com a artista, vull llibertat de moviment i no estar lligada enlloc. Però no som un poble d'artistes: hi ha camperols, com el meu pare, que només pensen a olorar la terra i veure com creixen els arbres durant dècades. Es desesperava quan veia que els colons deixaven morir els arbres. I hi ha professors universitaris que volen estudiar la nostra història... Cadascú té els seus interessos: els drets no es negocien i després que cadascú faci el que vulgui.
¿És possible un estat palestí al costat d'un d'israelià?
No crec en la solució de dos estats. Primer perquè nosaltres som palestins que vivim dins l'Estat d'Israel: dos estats, què vol dir? ¿Que els palestins de Nabulus viurien en un país i nosaltres en un altre? Som un sol poble! Crec en un sol estat on tothom sigui respectat com un ésser humà i tingui tots els seus drets, però no a costa dels altres.
Què pensa de l'Autoritat Palestina? Quin és el seu balanç?
Per desgràcia, l'Autoritat Palestina no és res més que la policia que Israel va crear per controlar la gent. No és cap avenç cap a un estat palestí. La gent no n'està contenta: ha servit més per aturar els palestins que per millorar la seva situació.
Va votar en les últimes eleccions?
No, perquè Israel juga al joc de la democràcia, i això és una gran mentida. De petita, el meu pare ens deia: "No mentiu mai, mai no feu trampes". I jo no vull participar d'una mentida: no vull enganyar els altres ni enganyar-me a mi mateixa pensant que puc votar per uns partits àrabs que no tenen cap mena de poder. ¿Mentir només per poder viatjar des de l'aeroport de Tel Aviv?
¿Creu que les revoltes al món àrab ajudaran els palestins?
Hi havia una esperança a Tunísia i Egipte, però hem vist que la gent va lluitar i ara es troben amb una altra dictadura. No sóc optimista. Però continuen lluitant, com tots nosaltres. Perquè la lluita no es pot abandonar. És evident que hi ha una esperança pel canvi, però necessitarà molts més esforços.
La seva obra aborda temes universals, però sense perdre de vista els seus orígens.
Sembla que els palestins només podem parlar del conflicte. Podem ser palestins, musulmans, àrabs o cristians però hi ha reflexions que travessen totes els societats. A l'exposició hi ha palestins enrolats a l'exèrcit israelià, però també francesos que van lluitar contra l'ocupació nazi i després van ser enviats a Indoxina per combatre a la guerra de la Independència. Dos joves gais que van venir a la inauguració a Barcelona em deien que es van sentir molt identificats amb les fotos que il·lustren el rebuig als homosexuals i transsexuals al Pròxim Orient.