La independència seria catastròfica... per a Espanya

Barcelona“Per a Espanya seria una catàstrofe”. Amb aquesta sinceritat i rotunditat es va expressar ahir l’exministre socialista Josep Borrell en un debat al Col·legi d’Economistes sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. L’afirmació va provocar un dens silenci entre l’auditori, que fins al moment s’havia limitat a aplaudir els arguments a favor i en contra amb esportivitat anglesa. I és que per espai de dues hores el somni britànic d’una consulta acordada i un debat civilitzat es va fer realitat. I ho va ser gràcies a la Fundació Foro de Foros, que en el seu primer acte a Barcelona es va atrevir a tractar de manera desacomplexada les conseqüències d’una eventual independència de Catalunya amb primeres espases com el mateix Borrell; l’exdirector de la Borsa de Barcelona i actual defensor del client d’Endesa, José Luis Oller Ariño; l’economista (i articulista de l’ARA) Miquel Puig, i la degana de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie. La plataforma Fundació Foro de Foros està presidida per Manuel Rodríguez Casanueva, que va mostrar olfacte diplomàtic en demanar als ponents que fessin el debat en català.

La discussió va ser àgil i va combinar el contrast de dades amb cops d’efecte, i va ser guanyada pels punts per Miquel Puig, que va reclamar de manera insistent sense èxit a Borrell i Oller que fessin una proposta en positiu per convèncer els catalans que s’han de quedar en una Espanya que va qualificar de “sinistra”. I amb aquest objectiu va tenir com a aliat valuosíssim Ortega y Gasset, a qui va citar en dues ocasions. “Mentre la classe dirigent espanyola no sigui capaç de construir un projecte per a tots els espanyols, Espanya continuarà perdent territoris”, va recitar Puig amb un punt de fruïció. A Borrell se li van aixecar les celles i va contraatacar amb una mica de geopolítica: “Cuba tenia al darrere els Estats Units, i no em consta que hi hagi cap potència estrangera al darrere de Catalunya”, va etzibar el seu oponent socialista.

Elisenda Paluzie i José Luis Oller es van enfrontar pel repartiment d’actius entre Catalunya i Espanya i pel volum de deute que hauria d’assumir cadascú. I aquí tots dos van ser víctimes del que podríem anomenar paradoxa de l’espanyolitat. Aquest fenomen fa que els partidaris de la unió dibuixin una Espanya rancuniosa i fins i tot violenta en cas de secessió, mentre que els independentistes apel·len al sentit comú dels espanyols i a la seva bona voluntat per predir que no hi haurà conseqüències negatives. Qui té raó? No ho sabem, però no deixa de ser curiós que qui s’estima més Espanya és qui més tem el seu possible comportament i alerta de les represàlies que hi podria haver. No en va Oller va fer referència diverses vegades al 31 i al 36.

També Borrell va insistir que els seus mals auguris sobre una Catalunya independent (“A la valenta no ens reconeixerà ningú”) no eren cap “amenaça” i que la resta era “ wishful thinking ”. Puig es va mostrar convençut que la independència tindria com a efecte immediat una resposta europea que minimitzaria els costos de transició perquè tothom voldria cobrar (en euros). “Estaríem intervinguts, que és el contrari d’estar aïllats”, va concloure. I l’aplaudímetre el va coronar.