Unitat, discreció i argúcies legals: les armes per fer avançar el 9-N

BarcelonaEl procés del 9-N ha entrat des de divendres en una nova fase en què un dels contendents, el bloc pro consulta, ha abandonat de moment el camp obert per activar una guerra de guerrilles jurídica que té dos objectius: d’una banda, mantenir viva la flama de la consulta durant el màxim de temps possible, i, de l’altra, posar nerviós un Estat que es manté en una posició monolítica i només reacciona a actes concrets amb recursos judicials. Ahir es va viure un altre acte d’aquest pols psicològic quan, coincidint amb el final de l’acte de suport dels alcaldes a la consulta, el Govern va activar una campanya informativa sobre... la suspensió del decret del 9-N i la llei de consultes. Ho va fer emparant-se en l’article 82.1 de la llei de comunicació audiovisual de Catalunya, que faculta l’executiu per informar de fets “d’interès públic”. Una argúcia legal que permet que el 9-N continuï tenint presència institucional als mitjans públics.

TV3 va emetre ahir un espot que comença exactament igual que el de la campanya anterior, però de sobte es fon a negre i es veu un missatge imprès en lletres blanques: “La consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya ha estat impugnada a instàncies del govern espanyol”. És legal? ¿S’està desobeint el veto del TC? Aquí s’entra en un terreny boirós que, com ja van dir els líders pro consulta després de la reunió de divendres, busca trobar solucions imaginatives per esquivar els obstacles de l’Estat al 9-N amb discreció i sense ensenyar les cartes.

Alcaldes per la consulta

Aquest conflicte legal soterrat es combina amb exhibicions d’unitat com la que ahir van protagonitzar més de 800 alcaldes i regidors al Palau de la Generalitat. El president, Artur Mas, va rebre directament de mans d’un alcalde de cada vegueria les mocions aprovades per 920 dels 947 ajuntaments catalans en suport de la consulta del 9-N i la llei de consultes. La imatge, molt potent, demostra que el suport al dret a decidir és molt més transversal i va més enllà dels sis partits que van participar en la cimera de divendres, i que és clarament hegemònic al territori. L’encarregat de portar les mocions de les Terres de l’Ebre, per exemple, va ser l’ex del PSC Marc Mur, alcalde de Flix. Centenars de regidors socialistes han donat suport a les mocions i fins i tot hi ha hagut dissidents al PP i, atenció, a Ciutadans, que ha hagut d’expulsar els dos regidors que tenia a Gimenells (Segrià) per haver permès l’aprovació de la moció amb la seva abstenció.

Mas, envoltat d’alcaldes que omplien la galeria gòtica i el Pati dels Carruatges, va trobar el marc ideal per insistir en un missatge que busca esquerdar el mur de Rajoy: “Això no es pot aturar -va dir-. Per molt que intentin aturar la veu del poble, no se’n sortiran i nosaltres sí que ens en sortirem”, va insistir mentre es dirigia a uns regidors que estan cridats a tenir un paper clau si finalment s’hagués de fer la consulta amb tot l’aparell de l’Estat en contra. Des d’ahir, doncs, tenen objectivament més motius de preocupació a Madrid.

Rajoy no es mou

Però ni la imatge d’unitat de divendres ni la d’ahir no van fer canviar l’estratègia que segueix l’executiu de Mariano Rajoy. Al president espanyol, però, cada vegada li costa més dissimular l’enuig que li provoca la qüestió catalana. Tot just quan pensava que amb els recursos al Constitucional en tindria prou, ara es veu immers en una mena de joc del gat i la rata judicial que fa que augmenti la pressió del seu entorn mediàtic perquè prengui una decisió dràstica. Ahir, en la jornada interparlamentària que el PP celebrava a Guadalajara, Rajoy va insistir a situar les demandes catalanes fora de la legalitat, ja que “sense llei no hi ha democràcia”, i es va mostrar molest amb Mas perquè “ja sabia que el govern recorreria” la consulta. “I ho sabia perquè l’hi vam dir diverses vegades”, va reblar.

Tot i això, el president espanyol va voler oferir una porta oberta a l’esperança i es va mostrar disposat a buscar solucions. Això sí, sempre dins de la legalitat vigent. “Llei i diàleg, aquesta és la sortida a la situació -va dir-, perquè un governant no pot fer el que vulgui”. Era una manera d’insinuar que si el president català fa marxa enrere trobarà una certa disposició del govern espanyol per reconstruir ponts. Sense cap més concreció, però.

De totes maneres, Rajoy es va posar en evidència quan va dir que “el TC ha dit que la consulta no s’ajusta a la Constitució”, cosa que encara no ha passat perquè l’alt tribunal no s’ha pronunciat sobre el fons de la qüestió. El PP té tan assumit que el Constitucional tombarà la consulta que ja ni tan sols considera que s’hagi d’esperar a la sentència per afirmar-ho. A la Moncloa esperen que el TC dictamini abans del 9-N per evitar qualsevol escletxa legal que permeti la consulta. De moment aquesta és l’estratègia: no acabar de creure’s la voluntat catalana de fer la consulta sí o sí, construir un dic legal i anar reaccionant a cada fet concret, com ara la signatura del decret de nomenament de la Comissió de Control i ara l’espot informatiu.

La qüestió és fins quan podrà resistir Rajoy la pressió dels seus. Com més s’avanci en el temps amb la consulta viva, més creixeran les demandes per actuar, concretament contra el president Mas.

El precedent d’Ibarretxe

Cal recordar que José María Aznar va aprovar el 2003 una reforma del Codi Penal que tipificava el delicte de convocatòria d’un referèndum il·legal, que comportava una pena d’entre tres i cinc anys de presó i deu d’inhabilitació. Aquella maniobra es va fer contra l’anomenat pla Ibarretxe, però el govern Zapatero la va derogar el 2005. Ara l’ala dreta del PP creu que ha sigut un error no recuperar aquella arma dissuasòria i es queixen del poc marge d’actuació que té el govern per parar els peus a Mas. El govern català, mentrestant, afronta ara el repte més difícil: fer al màxim de creïble l’amenaça de fer la consulta, tant per veure si força un error de l’Estat com per mostrar al món les diferències abismals entre l’actitud de David Cameron amb Escòcia i la de Mariano Rajoy amb Catalunya. Exactament com ja ha fet l’agència Bloomberg aquesta setmana, per cert.