Oriol Pujol: l’ocàs sobtat del ‘príncep’

BarcelonaÉs 11 de febrer del 2004. El Parlament celebra el primer ple ordinari de la primera legislatura de l’era postpujolista. Un diputat novell de 37 anys s’aixeca de l’escó, activa el micròfon i s’estrena amb una pregunta al tripartit. S’adreça al conseller Joan Carretero amb un to crispat, sembla sincerament dolgut, vol cobrar-se alguna vella factura. “Els volia preguntar sobre l’existència o no d’algun acord secret sobre les característiques que han de tenir les persones a nomenar per a llocs d’alta responsabilitat”. Dard amb flaire de revenja. “Jo vaig ser blanc de les seves crítiques”. No oblida els retrets rebuts en els seus temps d’alt càrrec de la Generalitat i, ara, aireja indicis de nepotisme a la nova administració: els germans Maragall, els Nadal, els Carod-Rovira... “No els critico pels nomenaments, els critico per la incoherència”, rebla. Però l’envestida no fa efecte. Carretero pren la paraula per exhibir el seu desdeny: “No l’he entès”.

L’escena correspon al debut parlamentari d’Oriol Pujol i Ferrusola, cinquè fill de l’expresident Jordi Pujol, nascut el 20 de desembre del 1966 i que ja llavors duia més d’una dècada trepitjant despatxos institucionals a l’ombra del seu pare. Llicenciat en veterinària i reorientat cap al món dels negocis amb un màster a l’Iese, s’acaba decantant, però, per la política. El 1993 comença a treballar al gabinet tècnic de Presidència. Tres anys més tard, amb Xavier Trias al departament, Oriol Pujol és ascendit a director general. Va forjant-se una imatge d’home influent amb accés directe al president. Dins de Convergència, recorda el periodista Francesc-Marc Álvaro al seu llibre Ara sí que toca!, se’l comença a conèixer com el príncep, el missatger o el fill de l’amo.

El pinyol acomboia Mas

En aquells anys noranta Oriol Pujol fa colla amb una sèrie de joves valors convergents, de conviccions sobiranistes, conscients que s’acosta un relleu generacional al partit. Es tracta de l’anomenat pinyol, un nucli de dirigents prometedors -David Madí, Francesc Homs, Joaquim Forn, Germà Gordó o el mateix Oriol Pujol- cridat a abanderar el projecte nacionalista en la dècada següent, fent pinya al voltant d’un Artur Mas que irromp a la cursa successòria patrocinat per ells. El gener del 2001 Pujol ungeix Mas com a delfí, en nomenar-lo conseller en cap, i deixa amb un pam de nas Josep Antoni Duran i Lleida. El poder del pinyol al partit anirà creixent.

Des de l’any 2000 el fill del president s’instal·la com a secretari general d’Indústria i resisteix en el càrrec fins que Pujol s’enretira i CiU perd la clau de la Generalitat, a finals del 2003. Arriba el tripartit i per a molts convergents és l’hora de la retirada. El príncep, però, segueix surant, ara des del seu escó al Parlament. Des de la tribuna d’oradors, comença a foguejar-se com a personatge públic, encara des d’un segon pla. La seva posició a CDC es reforça de mica en mica, en paral·lel a la consolidació de Mas, que resisteix malgrat la seva segona victòria sense premi a les eleccions del 2006.

En quins principis s’inspira? Ell mateix els descriu al seu blog: “L’espiritualitat, la fe cristiana i el comunitarisme m’han ajudat a entendre la força que té allò col·lectiu per damunt del jo ”. Reivindica l’amalgama ideològica del “pujolisme”. El poder de seducció del pare sobre els seus set fills -de qui no s’ha pogut ocupar- es multiplica en el cas d’Oriol Pujol, l’únic polític dels set. L’atracció filial és corresposta pel pare amb un contingut desig de veure’l progressar. El 13 de juliol del 2007 Albert Om entrevista l’expresident al programa El club i li arrenca una eloqüent digressió sobre l’Oriol: “És un xicot que té moltes qualitats, és treballador, té una gran passió per Catalunya, que ha heretat de mi, i està disposat a dedicar-li el temps i la vida. És un patriota”. Tot una presentació de credencials, interpretada dins de CiU com una poc subtil manera de situar el fill a l’aparador.

La travessia del desert a l’oposició s’allarga, però és a partir de llavors quan Oriol Pujol s’enlaira fins als llocs de comandament. El 6 d’octubre del 2007, per sorpresa, Mas anuncia canvis carregats d’intenció. Situa Oriol Pujol com a portaveu parlamentari de CiU i desplaça Felip Puig a un càrrec de partit. És la seva gran oportunitat per anar adquirint relleu mediàtic. L’ajuda el caràcter extravertit i rialler que té, símptoma de frivolitat i inconsistència per alguns dels seus coreligionaris. Tots coincideixen que la seva ambició és agosarada: el seu entorn admet que caldrà tenir-lo en compte a l’hora de triar algun dia el relleu de Mas. Abans, cal que CiU torni al Govern, Mas s’hi estabilitzi i ell tingui temps de forjar-se.

Vertiginosa caiguda en desgràcia

Els plans tiren endavant. El gener del 2011, amb Mas ja investit president, Oriol Pujol es posa al timó de CDC com a secretari general adjunt. Al congrés del març del 2012, emocionat, és nomenat secretari general del partit. És també el moment en què els convergents posen rumb programàtic cap a l’estat propi. I és llavors, en el moment que Oriol Pujol acaricia el cim, quan comença a sobrevenir-li el calvari judicial.

L’endemà mateix d’assumir les regnes de CDC, comencen a aparèixer informacions que el vinculen a una presumpta trama de concessions d’ITV. Assenyalat per la justícia, atribueix les indagacions al seu suport a la independència. “Tolerància zero amb la corrupció, fins i tot a risc de ser injustos, però també tolerància zero amb la guerra bruta”, afirma dies abans de ser imputat, el 19 de març del 2013, per tràfic d’influències. És llavors quan es veu obligat a apartar-se dels càrrecs, però reté l’escó i segueix assistint a les reunions de direcció. Aguantarà així 16 mesos. En vigílies que el pare confessi haver ocultat diners a l’estranger, llança la tovallola. “Vaig plegant de tot per no perjudicar en res”, es justifica en un comunicat.

“És incomprensible que, sabent tot el que arrossegava la família, volgués liderar el partit i potser el país”, raona a l’ARA un antic col·laborador seu. Bona part dels seus companys es declaren “emprenyats” amb els Pujol pel mal causat al procés sobiranista. Molts no han volgut tornar-hi a parlar. Alguns admeten haver-li enviat missatges d’ànims pel mòbil. Un del seu cercle d’amics sí que hi ha conversat. “Està abatut”, explica. D’ençà de la confessió del pare, Oriol Pujol ha procurat fugir de les càmeres. Només un equip de La Sexta l’ha caçat amb aire desmenjat a la seva residència d’Urús. Un vell amic lamenta la manera com els somnis del príncep s’han fos de cop: “Haurà de començar de zero. Mai més podrà fer res relacionat amb la seva passió: la política”.