L''ara no toca parlar de corrupció' passa a la història
PP, PSOE i CiU van vetar molts anys nombrosos debats sobre transparència
BarcelonaAl principi del 2013, tots els partits sense excepció són ferms partidaris i defensors d'impulsar mesures per incrementar la transparència a les administracions, combatre el frau i la corrupció i reforçar la qualitat de la democràcia. Les propostes legislatives i les cimeres específiques estan a l'ordre del dia i la predisposició de totes les forces és plena per avalar gairebé totes les mesures. Però no sempre ha estat així. Durant un temps, de fet, intentar plantejar algunes iniciatives que avui tothom es fa seves era una tasca complexa i destinada gairebé amb tota seguretat al fracàs. Va haver-hi una època en què proposar llistes obertes o penes més grans per als corruptes, propostes ara majoritàries, era monopoli dels grups més d'esquerres i, per tant, minoritaris.
Aquella etapa va quedar enterrada pel recent esclat de casos de corrupció, que ha forçat els partits a posar-se les piles per frenar la sagnia de la desconfiança ciutadana. El debat de política general que se celebrarà aquesta setmana escenificarà, per exemple, com el PP i el PSOE s'esforcen a promoure la transparència davant l'espiral de casos de males pràctiques. L'hemeroteca demostra que algunes formacions han matisat el discurs més que d'altres. Disconformes per haver quedat submergides en el sac del "tots són iguals", ERC i ICV reparteixen aquestes setmanes extenses llistes en què demostren que les seves reivindicacions de transparència no són fruit de la moda forçada per la indignació ciutadana sinó una mostra de coherència. "No tots som iguals i alguns som francament diferents", defensa sovint el líder republicà, Oriol Junqueras, que exhibeix currículum impol·lut.
Una simple recerca a les webs del Parlament i sobretot del Congrés faria pujar a més d'un els colors. En especial al PP, el PSOE i CiU, que durant anys han actuat de fre a les demandes de donar més pes a la lluita i la prevenció de la corrupció i de garantir més cotes de qualitat democràtica -no és el cas del PNB, que habitualment les va avalar-. En la majoria dels casos, però, les propostes d'ERC i ICV ni tan sols es van debatre. Les esmenes a la llei de finançament de partits o al Codi Penal van ser rebutjades sense gaires explicacions, altres iniciatives van decaure per falta de voluntat de tramitar-les dels grups majoritaris o falta de suports i algunes van ser aprovades però després ignorades. Les dreceres per esquivar debats incòmodes són inversemblants.
Malgrat tot, algunes propostes sí que van trobar el camí fins al ple del Congrés -Joan Herrera en va defensar dues (i una més al Parlament)- i van forçar a retractar-se els grups majoritaris. Els arguments per fer-ho, com era previsible, no van carregar frontalment contra la transparència ni avalaven la corrupció, sinó que van versar sobretot en la defensa de la legislació vigent i la crítica o ridiculització de les propostes. Les actes dels debats són eloqüents (i cruels).
1. "La legislació actual és correcta però perfectible"
Un argument comú en els contraris a grans canvis era que, tot i acceptar certes millores en la legislació ja existent, el camí traçat era el correcte. "Els últims anys hem avançat de manera molt significativa en la lluita contra el frau fiscal", va defensar el 2009 la diputada de CiU Immaculada Riera, que afegia que "el camí és el del reforçament dels mecanismes i organismes de control". El parlamentari de CiU Jordi Jané fins i tot va defensar el 2008 que "potser" van ser "massa rigorosos" amb l'última llei d'incompatibilitats, fins al punt que es podria espantar d'entrar en política a "persones èticament indiscutides". "Controls excessius i prohibicions il·limitades són incentius per buscar subterfugis i racons", va arribar a defensar la diputada del PSC Elisenda Malaret.
2. "La seva proposta és populista i oportunista"
Per desacreditar les possibles reformes, el diputat del PP Baudilio Tomé va criticar-ne "el populisme i la demagògia" i les "amenaces als empresaris que creen riquesa i ocupació". Per situar-se en la moderació i titllar de radical l'alternativa, el diputat del PSC Daniel Fernández va entronar-se el 2011 "entre el privilegi i el populisme". Ja al Parlament, el parlamentari del PP Pere Calbó va acusar al juliol ICV de presentar una moció per la qualitat democràtica en constatar que "no són la veu dels anomenats indignats ".
3. "No és una prioritat política i cal més unitat"
Les crides a treballar des de la unitat són un recurs per ajornar mesures. "Avançar cap a una democràcia de més qualitat [...] és un objectiu de país que no pot formar part de cap contesa a curt termini", va defensar Fernández. A més, davant la proposta d'IU d'endurir el règim d'incompatibilitats, Vicente Ferrer (PP) va afirmar que el malestar ciutadà no prové d'aquesta qüestió "sinó de la crisi". El 2008, però, el PP havia votat una proposta semblant. Llavors va criticar el polèmic fitxatge de l'exdirector de l'oficina econòmica de José L. Rodríguez Zapatero pel lobi de les constructores Seopan. "Posarà en dubte totes les adjudicacions d'obra pública [...] a empreses associades a Seopan", va etzibar el popular Rafael Merino.
4. "Esteu criminalitzant polítics i empresaris"
Per Jordi Jané (CiU), crear un registre de lobis és "criminalitzar-los", segons va dir el 2008. Així mateix, per Vicente Ferrer, un dur règim d'incompatibilitats pot fer creure que els diputats estan "mediatitzats per obscurs interessos privats".