El pitjor del to de Pujol al Parlament

ÉS CONTRADICTORI anar al Parlament després d’haver admès una mentida i acabar renyant els diputats amb el crit “No es poden dir mentides”. És decebedor anar al Parlament a aclarir un frau fiscal, no aclarir-lo, i acabar esbroncant els diputats amb el crit “Això és un greu mancament no intel·lectual, sinó moral”. És contraproduent ser culpable i anar de víctima. Per tot això, i molts més detalls que tothom ha vist, la compareixença de Pujol no ha trobat ni el to ni les paraules. No ha entès la situació, i ha perjudicat sobretot el seu partit, que necessita més aclariments i menys estridències. Evidentment ha estat escandalós el que ha dit Sánchez-Camacho, que ha menystingut el Parlament no compareixent, i han estat lamentables algunes intervencions, i el format tampoc no ha ajudat. Però qui avui tenia la responsabilitat era Pujol. I el pitjor no és el que he dit abans, ni el to, ni les paraules ni l’absurd de renyar tant i aclarir tan poc. El pitjor, crec, és el que se sobreeentenia, el subtext. En el fons Pujol venia a dir: “A sobre que he fet tant per Catalunya i a sobre que em digno a venir al Parlament, encara he d’aguantar això”. No ha entès el problema ni la inoportunitat ni el mal que fa. És la justícia la que decidirà responsabilitats, i és la societat la que anirà jutjant el que queda del seu llegat, però Pujol, incorregible, encara vol ser jutge i part. Només això explica que, mentre admetia una mentida de dècades, cridés que no es pot mentir. Només això explica que, mentre admetia com a mínim una manca de rigor comptable familiar, cridés que “s’ha de tenir rigor”. El pujolisme va estar anys jutjant els altres, però ja no ho pot fer més. Cap judici a Pujol el podrà fer ell mateix. S’ha acabat.