Cala però no a fons

Un dels verbs més polisèmics que tenim és calar . Podem calar foc, calar-nos un barret, calar una baioneta i també se'ns pot calar el cotxe. També pot voler dir fer forats en una roba o un paper per obtenir uns dibuixos que imiten les puntes.

Però en el sentit etimològic vol dir afluixar , abaixar . Els ulls o l'antena d'un cotxe els acalem, però les veles les calem, és a dir, les arriem, i també les xarxes quan les fiquem dins el mar per pescar.

D'aquest últim sentit en deriva el del calat d'una nau, que és l'altura del seu buc submergit, i també el de penetració d'un líquid en un cos, com quan diem que la pluja ens cala la roba.

I d'aquesta idea de penetració en deriva tant la de ser capaç d'endevinar les intencions dels altres, "A aquest ja el tinc calat", com també, en un sentit que cada dia es fa servir més, la que expressa que una idea, un discurs, un prejudici penetra profundament en la manera de pensar d'un col·lectiu, com un líquid que l'amarés.

És perfectament correcte, per tant, dir que "El seu missatge ha calat en la població" però cometem un error quan ho reforcem afirmant que "ha calat a fons".

D'entrada, i tornant al que dèiem divendres, perquè seria en tot cas "ha calat fondo", però és que, a més, en aquest cas estem davant un gir idiomàtic castellà, calar hondo , que no té sentit calcar. I no el té perquè el verb calar , tot sol, ja expressa prou bé la idea de fondària, de penetració. És, doncs, una redundància retòrica totalment prescindible.