Un tros de veritat, una mica de rescat
Ahir una persona em va regalar la comparació ideal per entendre per què americans i anglesos va fer neteja ràpida dels actius tòxics bancaris i en el nostre cas ho anem tapant i sabent per etapes. És com la vida de parella: els anglosaxons es casen i separen sovint, fan els processos lògics afrontant la veritat, i la infidelitat dura menys perquè és mal vista. I al món mediterrani la tradició és no separar-se i mantenir les relacions amagadetes, anar-ho tapant fins que explota. Quan afrontes la veritat de cop és dur, caus de cop, però comences la recuperació al mateix moment. Tenir secrets sota la catifa i anar-los desvelant de mica en mica té un punt de tortura, perquè vas acumulant petites males notícies, la bola s'acaba fent encara més grossa i quan toca recomençar estàs molt cansat. Potser en honor d'aquesta manera de ser, i mentre el debat era rescat sí o rescat no, des d'ahir va prenent cos a Europa la idea que Espanya rebi "una mica de rescat". Un rescat suau, a la carta, una intervenció amb anestèsia local. Potser es basa en un diagnòstic correcte, o potser és només una manera de començar, tenir el pacient ja mig adormit i immòbil, i un cop obert decidir si cal anar més a fons. En tot cas, la conseqüència que Espanya vagi ensenyant les vergonyes de mica en mica és que sigui rescatada a poc a poc. I ho explicarem, esclar, per capítols.
