La trobaràs dins o a dins?

Ahir parlàvem d'adverbis de lloc com ara damunt/sota, dalt/baix, dins/fora, davant/darrere, etc., que es caracteritzen perquè poden fer de preposicions i per aquest motiu també s'anomenen adverbis preposicionals.

I si ahir debatíem si calia posar-hi un de al darrere quan fan de preposició, avui ens plantejarem si cal posar-hi una a al davant quan fan de preposició ("He mirat (a) dins (de) l'armari") i quan fan d'adverbi ("He mirat (a) dins").

Però si amb el de era més important el registre (formal o informal) que el dialecte, en el cas d'aquesta a hi ha una clara diferència entre l'ús més estàndard, que es basa en el dialecte central, i el d'altres parlars, sobretot valencians, en què la a no es fa servir en cap registre.

Encara que costa trobar orientacions sobre el tema, jo diria que, quan escrivim en un registre neutre i en un estàndard general, tendim més a ometre la a en l'ús preposicional d'aquests adverbis ("És dalt de l'arbre", "S'amaga sota la taula") que en els pròpiament adverbials ("És a dalt" i "S'amaga a sota").

I, de la mateixa manera, preferim "El trobaràs a dins" o "Mira bé a(l) darrere" a "El trobaràs dins" i "Mira bé darrere", que és també correcte i la forma estàndard en valencià.

Badia i Margarit considera que en els usos pròpiament adverbials només és adequat ometre la a en el que ell anomena nivell elevat -un registre molt formal- però no en el corrent ni en el col·loquial.

No cal dir que si un text s'adreça als parlants d'una zona on aquesta a no es diu, serà adequat que l'ometi sempre. Com també ho serà que no la digui, ni en l'àmbit més formal i general, el que no la diu en el seu dialecte.