La temible persecució del castellà a Catalunya
Els resultats de l’última Enquesta sobre Usos Lingüístics, presentada despús-ahir pel departament de Cultura i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), són reveladors i eloqüents. Segons va fer públic el conseller Mascarell, d’acord amb les dades del 2013, el castellà és la llengua habitual d’un 50,7% de la població catalana, mentre que el català ho és del 36,3%. Això significa un augment de cinc punts a favor de l’ús del castellà respecte dels resultats del 2008 (l’Enquesta d’Usos Lingüístics es realitza cada cinc anys, amb una mostra de 7.500 enquestats), en què el castellà era la llengua habitual per a un 45,9% de la ciutadania catalana, mentre que el català ho era per a un 35,6%.
Alguns es mostraran contents (potser eufòrics) davant d’aquests percentatges; d’altres els lamentaran profundament. Els eufòrics atribuiran el repunt del castellà a una suposada reacció contra les “polítiques d’imposició” del català que, segons ells, perpetra la Generalitat; els segons diran que es deu a l’afluència d’immigració llatinoamericana a terres catalanes.
Un servidor, si se’m permet, s’estima més evitar les interpretacions simplistes. Una enquesta no és la realitat, sinó un dels molts possibles reflexos que pot arribar a emetre una mateixa realitat, i sempre és recomanable agafar-les cum grano salis, com saben prou bé els cuiners de dades dels partits polítics. Resultats com els de l’Enquesta d’Usos Lingüístics no ens haurien de dur a sobreinterpretar-los com fan els actors dolents amb els seus papers, sinó senzillament a constatar-los i a prendre’n nota. Personalment, això sí, em sembla lògic deduir que, si l’ús del castellà té en cinc anys un augment de cinc punts, és molt més plausible que sigui a causa de l’arribada de nous catalans castellanoparlants (sense que això impliqui cap judici de valor: només faltaria que cada ciutadà no pugui parlar tranquil·lament la seva llengua materna), que no pas d’una insòlita reacció ciutadana contra una hipotètica política lingüística totalitària del govern català, que, com saben molt bé els mateixos que la denuncien, és un invent seu que no existeix ni ha existit mai. Les polítiques impositives del castellà, en canvi, sí que han existit i segueixen existint, amb una intensitat política i legislativa fàcilment comprovable tant a Catalunya, com al País Valencià, com a les Illes Balears. Un fet desgraciat del qual no tenen cap culpa, d’altra banda, ni la llengua castellana ni encara menys els conciutadans que la parlen.
Ara bé: les dades que ofereix l’Enquesta haurien de servir com a mínim per desmentir d’una vegada per totes, precisament, aquesta fal·làcia sobre la suposada persecució que el castellà pateix a Catalunya (i fins i tot, segons alguns, a les Balears). Molt mals persecutors hauríem de ser tots plegats per estar cada dia constrenyent una llengua que després no fa més que augmentar el seu ús social. Quins són, els percentatges d’ús del català dins Espanya? Gràcies i deixin de dir bajanades, sisplau.
