La seguretat i la defensa de Catalunya

i Josep Domingo Ferrer
06/05/2013
3 min

Quan una nació assoleix un estat propi, agafa les regnes del seu destí. Entre els afers dels quals s'ha d'ocupar ella mateixa hi ha la seva seguretat i la seva defensa. Convencionalment, la seguretat se sol entendre com la prevenció i la persecució del delicte, el manteniment de l'ordre públic i, més recentment, la lluita antiterrorista (allò que els americans anomenen homeland security ). La defensa és més de cara enfora, i es pot definir com la protecció de la sobirania, del territori, de la població i de les infraestructures crítiques contra amenaces o agressions externes. Ara bé, la distinció entre seguretat i defensa es difumina quan parlem del ciberespai. En efecte, el món virtual és global i les fronteres estatals no hi regeixen gaire, per molt que alguns estats s'entestin a invertir quantitats enormes per dotar-se de tallafocs: la Xina té fa anys el Great Firewall of China, altres estats (sobretot musulmans) també restringeixen el trànsit de la xarxa i, en el cas extrem, Corea del Nord es manté pràcticament aïllada d'internet.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Amb el desplegament progressiu dels Mossos d'Esquadra, Catalunya s'ha anat fent càrrec de la seva seguretat, si més no en el terreny convencional i amb algunes limitacions imposades per l'Estat. Pel que fa a la seguretat al ciberespai, el Govern de Catalunya va prendre la iniciativa el 2008, amb la creació del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat). En canvi, pel que fa a defensa, el nostre país no té competències ni de moment capacitats específiques, tot i que les estructures de seguretat esmentades són un bon punt de partida. A continuació, esbossaré algunes reflexions orientades a desenvolupar aquesta estructura d'estat essencial.

En el context europeu, les amenaces externes molt difícilment seran invasions d'exèrcits estrangers, per la qual cosa tindria poc sentit que un estat català creés unes forces armades convencionals gaire nombroses. Ara bé, tampoc no sembla prudent prescindir-ne totalment si Catalunya vol ser acceptada en el concert dels estats europeus, per la senzilla raó que tots els estats europeus disposen de forces armades convencionals. En efecte, quan en una classe o en un grup d'esplai s'hi incorpora un nen nou, la millor manera que té el nouvingut de fer-se acceptar és comportar-se com la resta de companys. Doncs igual passa amb els estats: serem acceptats més fàcilment si demostrem voluntat de col·laboració lleial amb les actuals aliances internacionals de caràcter defensiu i d'interposició. Un cop serem un estat consolidat i reconegut, tindrem més marge per plantejar-nos l'oportunitat de models alternatius (neutralitat militaritzada a la suïssa, neutralitat desmilitaritzada estil Costa Rica, etc.).

Els serveis d'intel·ligència i el ciberespai són, en canvi, uns àmbits no convencionals de defensa pels quals Catalunya no pot fer altra cosa que apostar decididament ja des d'ara i amb voluntat de continuïtat. Sense capacitats significatives en aquests àmbits, no és només que costi sobreviure com a estat, sinó que costa molt esdevenir-ne un: la transició nacional requereix el control de la informació i de les infraestructures crítiques. La nostra inferioritat pel que fa a serveis d'intel·ligència s'ha fet palesa aquests últims temps arran dels escàndols d'escoltes i de guerra bruta. Mal m'està autocitar-me, però cinc anys enrere ja vaig reivindicar la creació d'un servei d'intel·ligència català en un article aparegut al diari Avui (25-3-2008). No sembla pas que hàgim avançat gaire en aquest tema des de llavors. Per sort, com he apuntat més amunt, hem avançat més pel que fa a ciberseguretat i el país té prou capacitat tecnològica per avançar molt més.

A part de ser essencial per a la creació i el desenvolupament dels serveis d'intel·ligència, la ciberseguretat és una tecnologia clau per defensar les nostres infraestructures crítiques, des de les centrals energètiques fins a les telecomunicacions, passant pels aeroports, centres de processament de dades (hisenda pròpia, sistema sanitari, sistema bancari i d'altres) i abastiment d'aigua, gas i electricitat. En efecte, actualment totes aquestes infraestructures crítiques estan controlades per sistemes informàtics, per la qual cosa la seva seguretat esdevé un problema informàtic. En el nostre segle, el ciberespai és l'escenari de moltíssimes batalles silencioses però altament destructives. Per exemple, l'exèrcit xinès ha format unitats especials de guerra cibernètica, en les quals treballen milers de hackers ; semblantment, l'Índia té com a màxima prioritat neutralitzar els ciberatacs rebuts dels seus veïns musulmans i comunistes, etc.

Catalunya, com a nació que vol esdevenir estat tot i l'oposició d'Espanya, ha d'estar preparada per detectar i per prevenir eventuals sabotatges derivats de ciberatacs. Cal, en definitiva, un pla integral de protecció de les nostres infraestructures crítiques, que garanteixi que les coses rutllaran l'endemà de la independència, fins i tot si a algun dels nostres veïns li ve l'acudit d'intentar que no rutllin.

stats