"Fer reunions per conèixer'ns"
El fragment del títol és d'una carta de Joan Sales a Joan Coromines del 1959 en què l'autor d'Incerta glòria proposa a l'autor de l'Onomasticon que tingui contactes amb escriptors i l'insta a ser més comprensiu amb tot el que no és filologia, que és -ho remarca- "la immensa majoria de l'Univers".
Però el que sobta del fragment és la forma conèixer'ns.
Fabra, a la gramàtica del 1956, fa un primer intent d'acceptar formes gràfiques diferents per a registres diferents (ell en deia estils). I així veu admissible, en estil informal, formes com coneixe'ls o anà'ns-en en lloc de les formals conèixer-los i anar-nos-en.
El mal d'aquestes formes és que reflecteixen el parlar espontani del dialecte central al preu de deformar la gramàtica on recolza: fa estrany que coneixe o anà siguin infinitius.
Sales, que era també corrector i editor, es decanta per una solució que, superada l'estranyesa inicial, trobo brillant. Partint de la base que són formes pensades per als que fan muda la r final de l'infinitiu, opta per conèixer'ns i anar'ns-en .
Escrites així ens veiem forçats a llegir-les com les que proposa Fabra, però tenen la virtut addicional de mantenir la coherència gramatical: l'infinitiu hi sobreviu intacte.
A alguns lectors potser els sembla absurd que el català alterni grafies en funció dels registres. Tan absurd, diria jo, com que l'anglès alterni, pel mateix criteri, I am i I'm o you will i you'll o is not , isn't i ain't .
Sigui com sigui, l'Any Sales Calders Tísner és la millor ocasió per reflexionar-hi.
