El punyeter 'de' dels noms
Un dels camps més desesperadament arbitraris de les convencions lingüístiques és el dels antropònims. El nom diu molt de nosaltres i de vegades cedim a la temptació de modificar-lo perquè ens acceptin millor o per integrar-nos en un nou medi.
Això pot fer parar boig l'editor que intenta tenir un criteri coherent. Un exemple típic és la catalanització erràtica i circumstancial del nom de pila. Començant per polítics com Vidal-Quadras o Sánchez-Camacho i acabant per arquitectes i cantants d'òpera.
Però avui vull parlar d'una altra font de maldecaps: aquest de entre nom i cognom que trobem tan sovint en les llistes electorals. Sobretot les dels partits més de dretes.
Tot i que ennobleix i fa patxoca, també pot fer nosa. És el que li passa a María Dolores de Cospedal quan ha de predicar sacrificis entre els més pobres. I per això se l'ha tret d'alguns cartells electorals. Pel camí que va tot, potser s'acabarà dient Lola Cospedal.
Però planteja un altre gran problema: si és o no part integrant del cognom. I els titulars del diari són una bona mostra del caos imperant. Els De Guindos alternen amb els Guindos i fan encara més confusa la informació econòmica.
Sembla que la norma hauria de ser prescindir del de , com ens ensenyen Unamuno i Valle-Inclán, però si a aquest -que, per cert, es deia Ramón Valle Peña- no li diem pas Del Valle, per què al seleccionador espanyol només li podem dir Del Bosque?
El català no s'escapa del dilema i l'exemple més il·lustre és la presidenta del Parlament, una senyora tan formal que vol encorbatar la CUP. És potser per això que els mitjans catalans només gosem dir-li De Gispert.
