El propi o el mateix Espriu?
Propi i mateix tenen com a adjectius un ús emfàtic que de tan pròxim es confon. Propi emfatitza la possessió: "Ho ha vist amb els seus propis ulls". Mateix , la identitat, subratlla que ens referim a aquella persona o cosa i no a cap altra: "El mateix Obama [o "Obama mateix"] admet l'error".
I és en aquest segon cas, i només si l'adjectiu va entre l'article i el nom, que molts fan un ús de propi que la norma avui veu impropi i condemna. Per no incorre-hi se sol aconsellar que sempre que ens soni igual de bé propi que mateix, fem servir mateix.
Tanmateix, els límits poden ser molt imprecisos, sobretot amb noms que solen dur un possessiu. Jané, per exemple, contrasta "Ell és culpable: el seu mateix pare ho admet" amb "El tracta com si fos el seu propi fill".
La prova del nou és que en un cas es pugui dir "el (seu) pare mateix" -ell i no pas ningú altre- i en l'altre no es pugui dir "el (seu) fill mateix".
L'ús promiscu se'ns encomana del castellà, que modernament fa servir i admet propio -al costat de mismo- per emfatitzar la identitat: "Ni el propio ministro se lo cree".
I si avui parlo d'això és perquè un editor i poeta em fa arribar frases que ha escrit Espriu amb aquesta falta, i em demana què en penso. En penso que quan la norma fila més prim que la intuïció és normal que un artista la desbordi, i que és una falta que potser un dia no ho serà.
Però coincideixo amb l'editor que el pulcre i disciplinat arenyenc és probable que ho hagués esmenat si un editor amatent l'hi hagués fet notar.