Com 'proper' acosta al castellà
Un fenomen interessant que podem detectar en la mostra de català que ara s'escriu que són els programes electorals, és el gran avanç de proper en detriment de pròxim . Es dóna en tots els partits i es concreta en uns nou propers per cada pròxim .
No deixa de ser un cas d'interferència: només el motiva fer-ho diferent del castellà. L'usuari no fa la tria fent-se les preguntes lògiques: què dic?, què deien els pares i els avis?, què escrivien els clàssics?, què diuen els diccionaris?, què és més genuí?
Si se les fes, totes les respostes el decantarien a preferir pròxim , que era i és -almenys en llengua oral- la forma més utilitzada i la més antiga. Pròxim està documentat el 1599 i proper no es troba fins al 1880.
És un exemple més d'una creixent tendència que fa estralls: són moltes les formes i estructures en què la forma més viva i genuïna va sent bandejada per una de més postissa i marginal pel simple fet que la segona sona més diferent de l'equivalent castellà.
Però el pitjor no és això: el pitjor és que armats de mots més catalans ja creiem tenir llicència per calcar la sintaxi castellana, ignorant que l'ànima de la llengua és sintàctica i no pas lèxica.
Calquem el castellà quan diem "Gira al proper carrer", "Quedem el proper dijous", "La propera nit sortirem" o "Té el metro molt proper" en lloc de, per exemple, "Gira al primer carrer", "Quedem dijous que ve", "Aquesta nit sortirem" o "Té el metro molt a prop".
Per salvar la identitat de la llengua val més que preferim sempre el que diem amb naturalitat, i sabem utilitzar, perquè els mots més catalans acaben servint de salconduit als pitjors calcs.