Tenim un problema amb 'vostè' (1)
Tradicionalment, els catalans ens hem tractat de tres maneres: de tu, de vós i de vostè. Tu requeria molta franquesa i era adequat entre esposos, germans i amics d'infantesa. Vós unia l'afecte al respecte i era ideal entre iguals. Vostè , més fred i distant, s'utilitzava entre persones de diferent sexe, edat o posició social.
A principis del XX el sistema va tendir a dualitzar-se. En les zones rurals el vós s'imposava al vostè ; i a la ciutat passava just el contrari, tot i que un ampli moviment defensava tornar al vós .
Però dels 50 ençà el tu ha avançat espectacularment. Si als 40 encara era possible que uns joves iniciessin el festeig parlant-se de vostè, i normal que els fills tractessin de vostè els pares, als 70 ja sonava antiquat.
El canvi, ràpid i massiu, el van propiciar els films de parla anglesa. L'Amèrica de Truman i Eisenhower encomanava eufòria igualitària amb el seu únic i omnipresent you ; i el doblatge, buscant la versemblança, va lliscar per aquest pendent.
El que en tot cas sembla evident és que en aquest àmbit -i en altres- la norma només té crèdit si reflecteix l'ús general de la gent formada en lloc de voler reprimir-lo fent consideracions morals o essencialistes.
Tindria poc sentit que ara baséssim la norma en les reflexions que feia sobre el tema Joan Coromines l'any 1958, quan afirmava que "el tarannà català no és gens favorable a una gran extensió del tuteig".
I tampoc sembla gaire raonable que totes les cartes comercials tractin de vós la persona a qui ens adrecem. Avui el vós -ens agradi o no- és un arcaisme que contribueix ben poc a crear la necessària complicitat. La crea el vostè ? Demà en parlarem.
