Quan un poble va de debò

Hi ha situacions històriques que tenen una certa semblança amb l’actual contenciós Catalunya-Espanya i penso que és convenient que les recuperem per confrontar-les amb els moments que vivim.

Aquest dies, amb la commemoració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, m’han vingut a la memòria uns fets extremadament interessants que van succeir la tardor de l’any 1913. Des de l’estiu del 1907 a les Corts espanyoles es debatia sobre la reforma de les administracions locals sense cap èxit. La llei que havia de possibilitar la creació de la Mancomunitat estava paralitzada al Senat des de feia mesos a causa de la feblesa política del govern liberal presidit pel comte de Romanones, que havia succeït el de l’assassinat Canalejas. Davant la situació de bloqueig parlamentari, els partits catalans van passar a l’ofensiva i van engegar una campanya de protesta i de mobilització ciutadana que va culminar el 24 d’octubre del 1913 amb la convocatòria de l’Assemblea Catalana. Va ser una magna reunió dels parlamentaris catalans (diputats i senadors) i dels diputats provincials de les quatre províncies catalanes. Hi van assistir prop de centenar i mig de polítics de totes les adscripcions, llevat dels lerrouxistes, que es van negar a anar-hi.

Pere Coromines, llavors dirigent de la Unió Federal Nacionalista Republicana, va donar aquestes instruccions per a la diada: “Ha de procurar-se que tinguin representació tots els partits polítics, àdhuc els conservadors i els radicals; i per a aquest efecte es donarà a la campanya un aire català, i més que nacionalista, nacional. No es tracta d’un acte més com els de les altres vegades sinó una reunió transcendental, perquè en ella hi estaran congregades, com mai ho havien estat d’ençà del 1704, totes les forces populars i aristocràtiques, que constitueixen la representació de Catalunya. Quan un poble s’aixeca dret, no cal que amenaci, perquè l’amenaça millor és la seva actitud. Ha de justificar-se que Catalunya s’hagi cansat d’esperar, perquè de més a més la demora en la resolució sempre ha vingut d’esquitllentes i per causes fútils i del tot estranyes a la qüestió catalana... Quan es va de debò, l’amenaça és un senyal de debilitat, i hem d’anar de debò”.

L’Assemblea Catalana va acordar demanar al govern que, com que les cambres legislatives no acabaven d’aprovar la llei, dictés un decret que facultés les diputacions que ho volguessin a mancomunar-se. Aquesta demanda va rebre, a més, l’adhesió de la gran majoria dels ajuntaments de Catalunya, que havien respost a una consulta feta per les diputacions sobre si volien formar part d’una mancomunitat catalana: 990 consistoris, que representaven el 95,7% de la població del país, hi van votar afirmativament, només 55 ho van fer en contra, i 2 es van abstenir. A la tarda, una gran manifestació popular -més de 100.000 persones- va recórrer els carrers de Barcelona per donar suport a la demanda dels parlamentaris catalans. Centenars d’entitats, des de les associacions d’estudiants i de dependents fins als orfeons, ateneus i centres excursionistes, van desfilar amb les seves banderes i estendards per manifestar el seu acord amb el manifest redactat per l’Assemblea Catalana. Els gremis de botiguers van tancar els seus establiments per donar suport a la gran mobilització ciutadana, la més nombrosa des dels temps de la Solidaritat Catalana.

Tot i que el govern Romanones va caure l’endemà, el seu successor, presidit pel conservador Eduardo Dato, es va veure fortament condicionat per “la qüestió catalana”. Dato tenia necessitat de consolidar-se com a cap dels conservadors, atès que per decisió reial havia desplaçat de la direcció d’aquest partit l’intransigent Antonio Maura, que es considerava imprescindible. Necessitava, per tant, solucionar de manera ràpida el plet de la Mancomunitat i després convocar eleccions. Aviat van començar les gestions dels diputats catalans amb el nou president perquè acceptés la demanda de l’Assemblea Catalana. Una carta de Francesc Cambó a Enric Prat de la Riba, del 28 d’octubre del 1913, ens ho explica així: “En Ventosa ha vist a n’en Dato i li ha proposat aquesta solució com a únic mitjà d’evitar una forta agitació a Catalunya. En Dato l’hi ha acceptat en principi, demanant-li que li donéssim per escrit nostre projecte per a poder-lo ell consultar amb Sánchez Guerra i altres ministres”.

El 18 de desembre del 1913 Alfons XIII i Eduardo Dato signaven el decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius. Feia més de sis anys que s’havien encetat els debats parlamentaris sobre les mancomunitats i havien passat quatre governs diferents (Maura, Canalejas, Romanones i Dato). Feia poc més de dos anys que una comissió de les quatre diputacions catalanes, presidida per Enric Prat de la Riba, havia presentat al govern Canalejas la petició oficial per constituir una mancomunitat a Catalunya. Va ser la perseverança dels parlamentaris de diverses adscripcions, des de Francesc Cambó i Pere Coromines fins al liberal Alfons Sala -que anys després seria l’enterrador de la Mancomunitat-, amb les seves intervencions a les Corts, les gestions constants de les quatre diputacions catalanes i la decisiva pressió popular reflectida en la diada del 24 d’octubre del 1913, el que va aconseguir que finalment el govern de Madrid acceptés la constitució de la primera institució representativa de tot Catalunya des dels Decrets de Nova Planta. Va ser la principal victòria assolida pel catalanisme polític fins al 1931.

Penso que cal retenir d’aquest episodi de fa poc més d’un segle diverses coses. La complementarietat política aconseguida entre l’acció dels parlamentaris a Madrid, la pressió de les diputacions, el suport quasi unànime -un autèntic plebiscit- dels ajuntaments i la gran mobilització ciutadana als carrers. I també l’habilitat política mostrada per les intel·ligents paraules de Pere Coromines: “Quan es va de debò, l’amenaça és un senyal de debilitat, i hem d’anar de debò”.