Per una normativa pro autoestima
Un lector em convida a llegir l'última entrada del blog Eljuliet , una mirada lúcida i afinada al complex món d'avui des del compromís amb el País Valencià.
Es titula El valencià que ensenyem i reitera una gran veritat: la llengua que s'ensenya a les escoles hauria de partir sempre de la més familiar, afinant-la i enriquint-la. Perquè, si parteix d'un model formal pensat per fer conferències, talla les ales a l'espontaneïtat, alimenta l'autoodi i fomenta la deserció.
La urgència ara -ja dramàtica a València, però de vital importància a tot el domini- és crear parlants, i això passa per valorar al màxim el que parlem en lloc d'anar pel món amb la cantarella del "Parlem fatal!" Qui voldrà parlar com nosaltres si parlem tan malament?
¿Demano màniga ampla amb el catanyol? De cap manera. Demano no posar mai l'etiqueta incorrecte a una forma interna de la llengua. No ficar mai al mateix sac interferència i no estàndard , si entenem estàndard en el sentit més restrictiu.
Hem d'aprendre a ensenyar el català des d'una altra terminologia. Reservem incorrecte per a tot el que no formi part del nostre sistema lingüístic i acollim dins la norma tots els registres i dialectes, explicant quan són o no adequats.
"Això s'ho diré demà" o "Lis donaré la mà" són formes incorrectes. "Això l'hi diré demà" o "Els hi donaré la mà" són formes correctes però inadequades en alguns registres i només pròpies de certs dialectes.
Dir, com ens diu ara l'Optimot, que són pròpies del registre familiar però incorrectes des del punt de vista normatiu és una terminologia que no ajuda. Si són pròpies del registre familiar, la norma no les hauria de desemparar.
