El nom de Déu en va
El nostre passat religiós fa que tinguem un munt de locucions lexicalitzades amb la paraula déu. Lexicalitzades vol dir que, tot i que les formen dues o més paraules, funcionen com una de sola.
Tota lexicalització passa a ser candidata a l'aglutinació, que reflecteix en la grafia el que la intuïció ja ens diu, i fa més àgil i clar l'ús de la forma. En aquest cas, a més, la fa de més bon pair per als ateus militants enfosquint-ne l'origen.
Adéu i adéu-siau són aglutinacions normatives relativament modernes. La Renaixença arrenca el 1833 amb un "A Déu siau, turons" que si Bonaventura Carles Aribau veiés escrit "Adéu-siau" potser faria un bot de la cadira. Com el fan alguns ara quan es troben escrit deunidó o deuvosguard, dues formes que Joan Solà abona al seu Plantem cara.
Però hi ha encara una altra raó per aglutinar: no fent-ho obrim la porta a mantenir la ja inexistent autonomia dels exmots. El DIEC2 ho fa quan prioritza un molt estrany déu li'n do a déu n'hi do i quan (i aquí plagio Solà) a l'entrada adéu-siau dóna com a únic exemple "Me'n vaig: adéu-siau tots".
No senyor!: "adéu-siau a tots". Si la frase fos "A Déu siau tots", tots seria el subjecte, com ho seria tu a "A Déu sies tu", però si adéu-siau és un mot com hola o bon dia, tots és l'OI que indica el destinatari del salut.
I si avui, a les escoles, nens amb poc o gens català familiar arriben a dir o escriure "Si et plau, el sucre" és, en part, perquè la norma i els llibres de text no han fet el pas de si us plau a sisplau .
