Entre no pocs i força
El meu instint de corrector em porta a canviar suficientment per prou i freqüentment per sovint per fer l'escrit més àgil i genuí. Solen ser canvis pertinents quan hi ha un nivell baix d'autoria, quan -com passa en la informació- és més important què es diu que com es diu.
Perquè, de fet, suficientment i fre qüentment són formes correctes en català i, si l'autor sap el que es fa, poden estar tan ben encaixats en un context que el canvi empitjori el text.
També fa certa angúnia no pocs i no poques : "Crea no pocs problemes", "No poques vegades s'ha equivocat". La mà se te'n va a convertir-ho en "Sovint s'ha equivocat" o "Crea força problemes". I molt cops té tota la raó.
Però ¿podem dir que no pocs no és català? És un cas que exemplifica molt bé el drama de la interferència. D'una banda, sona una mica estrany però, de l'altra, és un recurs retòric possible. Som conscients que sovint el fem servir per mimetisme, però també que prohibir-lo té un efecte esterilitzador en la llengua.
No pocs és una lítote, una figura que nega el contrari del que es vol afirmar, un eufemisme de bastants o força . Com quan per no dir menteix diem que falta a la veritat .
Sabent que el castellà la fa servir tant que es pot dir que ja n'és un tret idiomàtic, un escriptor català ha de tenir llibertat per poder-hi recórrer.
Però no ha d'oblidar mai que ens caracteritzem -enfront de la retòrica cortesana i pomposa dels nostres veïns- per parlar breu i clar. Qui comença imitant maneres de dir, acaba, "no poques vegades", canviant de manera de ser.
