Qui n'és el responsable?

Fa unes setmanes vaig sentir a la ràdio un jutge que expressava una preocupació: la qualitat de les lleis espanyoles. L'home intentava ser cortès, però se l'entenia: determinades lleis no hi ha per on agafar-les. Venia a dir que el legislador espanyol no elaborava lleis de prou qualitat. Jo suposo que, com amb tot, de lleis n'hi ha de bones i de dolentes. I no parlo des del punt de vista ideològic o dels objectius que persegueixen. Parlo de com estan elaborades tècnicament: la seva claredat, com enllacen amb altres lleis, com es despleguen, etc. En la meva professió m'he trobat amb lleis i disposicions que tenien errors. Veient el currículum de la majoria dels nostres parlamentaris, se'm fa difícil pensar que les nostres lleis estiguin gaire ben fetes.

Però ara, i pel que fa a les lleis, estem patint les conseqüències d'un altre tipus de problema: la seva baixa qualitat política. Les lleis que determinats polítics han elaborat, ¿cobreixen les aspiracions dels ciutadans i hi donen satisfacció legal? La inseguretat política que s'està destapant en les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya sembla que confirmi que les lleis que s'han elaborat aquests darrers trenta anys són mediocres -no han blindat suficientment els interessos dels catalans-. La recent sentència sobre els drets d'un alumne que vol ser educat en castellà ha provocat que tothom acusés els jutges -fet que demostra les habilitats dels polítics per despistar-. La tendència a culpar immediatament aquest estament està injustificada. Tothom que conegui una mica el nostre dret sabrà que el marge d'interpretació que ofereixen les lleis als jutges és realment estret. Per això, la meva sospita cau sobre el legislador. Si el jutge interpreta múltiples coses, ¿no deu ser perquè la llei ho permet, o bé perquè està mal feta?

Jo vaig deixar de creure en la Transició ja fa molts i molts anys. Gairebé des del principi. Va ser el dia que vaig descobrir que em convidaven a un brindis al sol: votar en referèndum l'Estatut d'Autonomia. Demanar votar en referèndum una llei orgànica tot volent-la fer passar per pseudo-Constitució i que, a sobre, després hagi de passar pel ribot d'un Tribunal Constitucional constitueix una presa de pèl excessiva. Durant molt temps ens han inflat la situació, ens han volgut fer creure que això anava de debò. Hem hagut d'esperar fins ara per descobrir l'entabanada.

Ha estat de mica en mica que hem descobert que tot aquest període de consens que hem viscut els darrers anys, amb parlamentaris catalans que transaccionaven, negociaven, pactaven, etc., ha estat una pèrdua de temps considerable. El sistema legislatiu que fa encaixar Catalunya amb la resta d'Espanya és lamentable. Els nostres diputats a Madrid no han fet la seva feina. I, aleshores, un es pregunta: i què han fet a Madrid tots aquests anys les minories catalanes, els parlamentaris del PSC-PSOE i tota la resta? Què van fer els Roca, els Duran, els Solé Tura, els Lluch... i tants i tants diputats tan ben considerats com aparentment ineficaços? Estarem d'acord que si han evitat que tiressin bombes atòmiques sobre Catalunya, els haurem de donar les gràcies, certament. Però si el resultat final, a més de l'espoli fiscal crònic, és el desgavell que estem vivint (ofec econòmic quan Madrid ho vol, castellanització de l'educació quan Madrid ho vol, boicot d'infraestructures quan Madrid ho vol, intoxicació informativa quan Madrid ho vol, etc.), i tot això és legal, aleshores és quan m'enrabio i penso que tota aquesta gent han estat uns estafadors. Si ho prefereixen, mirin d'allunyar-se per contemplar-ho en perspectiva: farà trenta-vuit anys que va morir Franco i al Congrés de Diputats espanyol no es pot parlar català. Si això no és un fracàs, què ho és, aleshores?

En lloc de donar automàticament la culpa a una justícia pretesament manipuladora (cosa que constitueix un greu error, perquè, entre altres coses, és fals), hauríem de girar la mirada cap a tot aquest conjunt de gent que no van complir amb la seva obligació, la de defensar els nostres interessos -segurament per això segueixen estant tan ben considerats i tenen tant prestigi a Madrid-. I aleshores convindria preguntar-se quins interessos han defensat tota aquesta gent durant tots aquests anys. A molts no els agradarà aquest passar comptes tan irreverent. Però és que ja n'hi ha prou de riure'ls les gràcies als que han muntat aquest nyap. Com deia Churchill: "Hem entrat en l'era de les conseqüències". I les conseqüències tenen responsables.