Entre la naturalitat i la identitat
Entre el purisme i la deixadesa hi ha un punt intermedi més complex i profitós que renuncia a matar tot el que és gras per fer confortable la convivència amb la llengua.
Els radicals d'un extrem venen una llengua tan plena de paranys que cal una militància quasi exaltada, i cert masoquisme, per dominar-la i dur-la posada; i els de l'altre extrem aplanen el camí cap a la conversió del català en dialecte de l'espanyol.
El purista, que sol tenir a punt l'adjectiu espanyolista per titllar qui no s'adhereix al seu punt de vista -que reparteix, doncs, carnets de patriota-, obvia que normalitzar la llengua és també fer que els parlants la sentin com a segona pell, i la facin anar amb naturalitat, sense semblar pedants ni fer sentir ignorant ningú.
Normalitzar demana, entre altres coses, no posar sota sospita totes aquelles formes a les quals el català podia arribar tot sol, i que ara són d'ús massiu, amb l'única acusació que s'assemblen massa a les de la llengua veïna.
Depurar una part de l'evolució del català perquè convergeix amb la del castellà, quan el curs de les dues llengües avança, des del segle XV, pel vessant iberoromànic, suposa, a la pràctica, posar sota sospita una part de la nostra pròpia identitat, ens culpabilitza a tots.
Però acceptar aquesta evolució no impedeix -al contrari, ho exigeix- discriminar positivament, reforçar al màxim, tot el que sent encara viu ens singularitza respecte al sistema lingüístic que amenaça d'absorbir-nos. Perquè la llengua és sí, també, identitat, i sense tenir identitat no generaria adhesió. És en aquesta tensió entre identitat i naturalitat que jo situaria el punt intermedi complex i profitós.
