De l'immobilisme a la república

1 . BLOQUEIG. El govern català diu que l'escàndol dels detectius i les noves revelacions de corrupció formen part d'una campanya contra el procés sobiranista; el govern espanyol veu en el cas Bárcenas una maniobra per descavalcar Mariano Rajoy. L'únic que no veu res és el PSC, que fa temps que ja no té esma ni per imaginar enemics. Si tornem a les teories de la conspiració, malament rai. Vol dir que hi ha poques ganes d'afrontar seriosament la renovació d'un règim polític esgotat. Vol dir que s'imposen les inèrcies conservadores dels que tenen el poder. I vol dir que uns i altres no s'adonen que la gent està molt escaldada i que aquestes apel·lacions ja no tenen efecte exculpador. Segur que el govern espanyol vol aprofitar aquestes denúncies per debilitar Artur Mas i liquidar les vies obertes l'11-S, però això no treu que els fets en si són ja un obstacle per al procés sobiranista. Hi ha viatges que no es poden emprendre amb segons quines càrregues. Segur que hi ha qui pensa a substituir Rajoy, però Bárcenas te sotmès el president espanyol a un xantatge que el debilita dia a dia, independentment de les ambicions d'alguns companys de partit. El cas de les escoltes és confús. Però tothom qui coneix els suposats actors de l'espectacle -i la seva visió patrimonial i cínica del partit- ho troba perfectament plausible. La imatge de lluita a mort pel poder dintre dels propis partits és demolidora davant una ciutadania que lluita per sobreviure. L'últim episodi de les escoltes és la disputa entre la Policia Nacional i els Mossos per la possessió del material. ¿El sentit de la corrupció depèn del cos policial que la investigui? On és la idea de servei públic? La corrupció ho empastifa tot. I l'immobilisme dels partits polítics fa que cada cas deteriori una mica més el seu prestigi. La ciutadania ja no compra bones paraules, vol canvis reals d'actitud i de maneres de fer. I necessita canals per poder marcar l'agenda. Això és el que falla en un règim bloquejat. Els moviments socials parlen, la política respon tard i malament. ¿Quant temps i quants esforços ha costat que es prengués en consideració la qüestió de les hipoteques? El desajust entre política i ciutadania amenaça la democràcia.

2 . REINCIDÈNCIA. Em diu un amic notari: "Ahir vaig fer una hipoteca d'un pis, cosa que en els temps que corren és notícia. Però tornem allà on érem: l'amortització acaba el 2050". 37 anys, tota una vida laboral. Com si la crisi no hagués servit per res, com si fóssim incapaços d'aprendre les lliçons de l'experiència. Com que els bancs no ho faran, és urgent que el govern limiti els terminis de les hipoteques. ¿O hem de tornar a ofegar els ciutadans amb càrregues de per vida? Realment sembla que alguns tenen molt clar que el deute -i la culpa que genera- són el gran ciment de la submissió en el sistema capitalista. Mentre tinguin deutes obeiran.

3 . MIRACLES. Homilia dominical en una parròquia d'un barri ric de la ciutat de Barcelona. Diu el capellà: "Esperem que la independència ja propera retorni a aquest país les vocacions religioses que tant necessita". Aigua miraculosa.

4 . CORTINA. O la justícia s'afanya i condemna ja Iñaki Urdangarin o aquest cas es carregarà la família reial sencera. A cada nou e-mail la monarquia hi deixa unes quantes tires de la seva carn. O Urdangarin va la presó com a cortina per tapar el cas i oblidar-lo una temporada o el rei haurà d'abdicar. I el debat sobre la naturalesa del règim -monarquia o república- estarà, per fi, servit. Potser seria la manera de posar en marxa la imprescindible reforma del règim sorgit de la Transició.