Els límits de la democràcia
Una de les conseqüències més espectaculars de la manifestació de l'Onze de Setembre és que Catalunya s'ha convertit en objecte d'interès informatiu internacional. I utilitzo espectacular a consciència: dijous passat The New York Times va dedicar mitja pàgina de la seva edició de paper a la reunió entre els presidents Rajoy i Mas a la Moncloa. ¿Algú s'hauria imaginat mai que una reunió per parlar de finançament intern entre un primer ministre i un governador d'una província d'un país europeu seria notícia al primer diari americà?
Certament, al món no hi ha cada dia manifestacions de "one point five million people ", i Catalunya no era un objecte del tot desconegut. Però si ara s'ocupen tant de nosaltres no és perquè se n'hagin enamorat sobtadament. La lupa d'augment l'ha posat la crisi. Fins al drama del deute a la zona euro, Espanya tampoc sortia gaire als diaris. Però ara Espanya fa cua per al rescat, l'euro en depèn i inversors de tot el món ho segueixen a l'instant.
La mateixa crisi que ens fa visibles projecta sobre la reivindicació catalana una ombra d'oportunisme. Sí, ara el món ja sap que l'esforç fiscal de Catalunya no té semblança a cap estat federal, però als ulls globals és la crisi econòmica d'Espanya la que explica el clam per la independència.
Si de simpaties internacionals es tracta, la causa catalana no té l'atractiu dramàtic del poble que destrona el dictador per abraçar la democràcia, com Tunísia, ni molt menys el de la república bàltica que s'allibera de l'imperi soviètic (una epopeia engrandida en el seu moment pel que va tenir de victòria del capitalisme). Més aviat sembla com si estiguéssim creant a Europa un nou problema: el d'on és el límit de la democràcia dins un estat democràtic que pertany a un grup d'estats democràtics. Paradoxa catalana: què es fa amb una societat que vol intervenir en política quan la política està desprestigiada i que proclama el seu europeisme en un moment d'eurodepressió. El món està aprenent a mirar-nos i Catalunya ha d'aprendre a explicar-se.
Per descomptat que aquestes percepcions no roben cap legitimitat a la il·lusió catalana de seure a l'ONU. Les cites amb la història potser arriben inesperadament però no arriben mai per atzar. Si Catalunya té ara una oportunitat és perquè té una història i se l'ha treballat. Sense l'entusiasme del teixit associatiu que va impulsar les consultes populars, per exemple, no estaríem parlant de tot això. I és difícil acusar d'insolidaritat o aïllament la societat catalana. El mateix passeig de Gràcia de l'11-S és el de les manifestacions contra la Guerra de l'Iraq, els assassinats de Blanco i Lluch i l'atemptat dels trens de Madrid del 2004.
A l'atenció internacional sobre Catalunya li devem un miracle: que alguns mitjans i polítics espanyols ja no hagin pogut mirar més cap a l'altra banda. Una altra cosa és la seva reacció. Ahir un defensor del federalisme redescobert recordava que l'estat és més eficient com més consens popular té, però que si no, la democràcia "es basa en l'exercici de les lleis, que no exclou la coacció física en la forma que aquestes lleis determinin". No feia venir gaires ganes de federar-se.
