Entre l’èpica i l’imprevist
Al’independentisme convençut, al que no li calen gaire arguments per mantenir la convicció, a aquell que es vanta de ser “de tota la vida”, li agradaria que el desafiament a Espanya tingués un desenllaç èpic. Però, com he sostingut més d’una vegada, la independència només ha arribat a ser un horitzó tangible quan l’han desitjat tot un munt de catalans que mai no l’havien cregut ni possible ni, en molts casos, desitjable. És allò que n’he dit “una independència sense independentisme”. I a aquesta majoria que ha volgut la independència a darrera hora -i que són els que la fan possible- no els sobra cap argument per petit que sigui, ni els agradaria que el trencament fos excessivament traumàtic. Vull dir que, posats a triar, preferirien una independència sense èpica i, tot i que saben que és gairebé impossible, se sentirien més còmodes amb una ruptura cordial. Coincideixo amb el poeta Joan Margarit quan l’Onze de Setembre del 2010 va recitar allò de: “Hem escollit ser un poble sense herois. Just aquesta és, avui, la nostra força”.
TANMATEIX, CAL ACCEPTAR que la tensió entre el relat de l’independentisme de tota la vida i el relat de la independència com a darrer recurs, després d’haver-ho provat tot per estalviar-se-la, és bona per a l’èxit final. Uns i altres són imprescindibles, però no es pot demanar als altres que prenguin una perspectiva que no els ha dut allà on són i que no els és pròpia. Tot al contrari, caldria que uns i altres adoptessin, respectivament, una actitud no tan sols de consideració, sinó d’humilitat i d’agraïment. Uns, per haver mantingut la torxa de la independència amb coherència en temps difícils; els altres, pel coratge d’haver sabut canviar d’opinió i abandonar un autonomisme provadament fracassat. I no sabria dir quin dels dos recorreguts és més difícil. Però és inevitable que la tensió de perspectives i estratègies, de tant en tant, es faci més visible que no pas l’acord que els ha de dur, plegats, a la victòria. Un acord que demana, com a ingredient bàsic, que reconeixent-se diferents -i no traïdors- uns confiïn en els altres.
FAIG AQUESTES REFLEXIONS arran de com arribarem a diumenge que ve, l’esperat 9-N, i sobretot pensant en l’endemà. Des del meu punt de vista, els estira-i-arronses que hem viscut aquestes setmanes no es deuen principalment a la predominança dels interessos de partit per sobre dels de país, sinó a les dues lògiques de fons que abans he descrit. Sí, també hi ha els partits i els personalismes, però no em semblen determinants per explicar les raons de fons de les tensions: no ho fem miserable. Els de les conviccions de sempre ho voldrien acabar amb un cop de puny sobre la taula, amb un gest de confrontació directa, amb una DUI i que no se’n parli més. En canvi, els que han arribat a voler la independència per l’acumulació d’aquella sorreta que és la que sol encallar els mecanismes d’una vella relació, més aviat se sentirien confortats si el desencadenant vingués d’un imprevist causat per la ineptitud de l’adversari.
LA MEVA INTUÏCIÓ és que el 9-N és la data en què es trobaran uns i altres. D’una banda, és un gest desafiador d’una gran magnitud: hi haurà les urnes i les paperetes que els adversaris de la nostra sobirania han perjurat que no hi hauria. De l’altra, i segons quina sigui la reacció dels governants espanyols, podria acabar sent que el darrer impuls cap a la independència vingués de la prohibició d’allò que ells mateixos havien qualificat de costellada. S’haurà tornat a produir la paradoxa que a mesura que el desafiament es feia petit, la seva prohibició es tornava més ridícula i perillosa. Com en tants casos històrics, el desencadenant del gran canvi podria venir d’una petitíssima espurna.
