Per un sí inevitable
INICIATIVA. El debat sobre la pregunta de la consulta és fàcilment parodiable -en dono fe- però no té res d'anormal. És una qüestió massa nuclear, massa decisiva, per pretendre que els actors polítics es posin d'acord a la primera, sobretot amb un sistema de partits com el català, que és plural i complex (cosa que sempre ens ha semblat una riquesa). D'altra banda, sempre ens hem enorgullit que el procés sobiranista l'ha impulsat la gent, però això també té alguns inconvenients, perquè a molts partits habituats a la còmoda indefinició tot això els ha agafat a contrapeu i ara no saben com gestionar les seves contradiccions internes. És el que passa a CiU, al PSC i a ICV. Crec que entre els convergents s'imposarà el sí, sobretot quan plegui en Duran, mentre que al PSC s'imposarà el no, a costa de doloroses escissions. El cas d'ICV és el més complex, el més difícil de pronosticar, però és de gran importància per al procés, no només des d'un punt de vista quantitatiu, sinó també pel pes que té aquesta formació en el món sindical i en alguns àmbits socials molt mobilizats.
LA POR AL NO. La bona notícia, des de l'òptica sobiranista, és que, d'una banda, Iniciativa sap que no pot abstenir-se eternament del debat, i, de l'altra, té veritable terror a afegir-se al bloc del no. Perquè, al cap i a la fi, el sí encara té un perfil dubtós, mentre que el no sabem segur el que voldrà dir: mantenir l' statu quo al costat del PP, Ciutadans i un PSC feble, més supeditat que mai als interessos del PSOE. Optar pel no, amb la CUP respirant-los al clatell, podria ser un suïcidi per als ecosocialistes. Per tant, diria que Herrera i Camats necessiten afegir-se al sí, però minimitzant els riscos i assegurant-se el perfil propi. Ara bé, això no els resulta gens fàcil, perquè amb CiU se senten als antípodes ideològics i amb ERC es professen una urticària mútua que té gairebé 80 anys d'història (això és una cosa que tard o d'hora hauran de resoldre, si volen que a la futura Catalunya, independent o no, hi torni a haver un govern d'esquerres).
PARAULES CLAU. ICV vol que els federalistes o els confederalistes puguin votar favorablement en la consulta. Potser és un simple estratagema dilatori -com en el cas d'en Duran-. Però si Herrera i Camats són sincers amb ells mateixos, saben que ni la federació ni la confederació són opcions viables si Catalunya no ha esdevingut abans un subjecte polític sobirà. Per tant, el dilema primari que hem de resoldre és si volem ser independents o no. La resta ja depèn de l'ús que vulguem fer de la independència. Si ICV és honesta en el seu plantejament, hauria de votar sí a la independència i, després, presentar-se a les eleccions constituents amb un programa que defensi la federació, la confederació o el que vulguin -quan ho tinguin clar-. ¿El bloc sobiranista els pot aplanar el camí? Potser sí, amb una pregunta una mica més complexa, d'aquest estil: "¿Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat independent que pugui decidir lliurement la seva relació amb Espanya i amb la Unió Europea?" Ja imagino que no és la pregunta somiada per cap dels implicats. Per als uns, la paraula Espanya és tan difícil de pair com per als altres la paraula independent . No se m'acut cap manera millor de conciliar interessos legítims, però no coincidents, i formar la majoria àmplia que demana una operació de tal envergadura.
