La hipòtesi conspirativa
Davant de la dramàtica recessió econòmica que vivim es pot mirar d'entendre què ens hi ha dut i què ens en traurà, o podem buscar-hi culpables. És el dilema de sempre: comprendre o jutjar, que són dues actituds intel·lectuals oposades: comprendre fa difícil el judici, i jutjar, la comprensió. I mentre que la comprensió pot afavorir l'esperança de saber sortir del desastre, buscar culpables sempre condueix a hipòtesis conspiratives que acaben desmobilitzant perquè abonen el sentiment d'impotència i la desesperació.
ÉS PER AIXÒ QUE EM SEMBLA MILLOR fer un esforç de comprensió que no pas deixar-nos atrapar per visions complotistes del tipus "s'ho volen carregar tot", no se sap ben bé si uns governs o uns banquers malvats, o directament els mercats, com si aquests darrers tinguessin voluntat subjectiva. Perquè, qui hi guanyaria què de carregar-se la qualitat de l'ensenyament públic quan tothom sap que és condició de creixement i prosperitat i, per tant, també dels beneficis empresarials i financers? I per què s'hauria de voler atemptar contra la salut dels ciutadans si, a part del seu benestar, això comportaria un empitjorament de la productivitat del sistema? O quin seria l'avantatge de "laminar els pilars bàsics de l'estat del benestar" -per fer servir el mantra habitual de la demagògia pseudoesquerranosa-, enfonsant el nivell adquisitiu o la mateixa existència de les classes mitjanes -i per tant del consum-, a més d'afegir una conflictivitat social que acabaria de deslegitimar l'acció política i derivaria en desordre públic?
ENCARA MÉS PREGUNTES anticomplotistes. Si aspiràvem a ser tan europeus en els estàndards de benestar, per què ara no volem ni sentir a parlar de les fórmules de copagament en medicaments o en les estades hospitalàries, que són les que en aquests països tan envejats fan sostenible el sistema? Des de molt abans de l'actual crisi per l'endeutament, els experts ja advertien que el sistema de seguretat social era insostenible pel constant increment del catàleg de prestacions i amb una població cada vegada més envellida. Es pot discutir quin és el millor model i els millors criteris de justícia social que evitin l'exclusió, però no reconèixer que la gratuïtat universal és, precisament, el més injust i perillós perquè genera una despesa exagerada i nociva en farmàcia i afavoreix l'ús abusiu dels serveis mèdics, és d'una ceguesa suïcida.
I ENCARA, PER QUÈ aquest escàndol per la qualitat de l'ensenyament a les universitats ara que s'exigeix racionalitzar la despesa, i no quan se sabia quin era el gravíssim nivell d'absentisme a les aules, l'escandalós grau d'abandonament a primer curs o les baixes taxes d'èxit acadèmic? ¿Que no hi havia prou raons per fer manifestos i proclames davant del malbaratament de recursos públics de tots aquests anys? És possible que les retallades s'acabin aplicant de manera injusta, però les males decisions d'ara són resultat de les mateixes males decisions de fa anys, quan els interessos corporatius passaven per davant de la responsabilitat encomanada per la societat. ¿Que es volen les mateixes taxes d'inversió en ensenyament superior i recerca que als països més avançats d'Europa? I tant: però amb les mateixes exigències d'eficiència en els resultats i de transparència en la gestió.
NO: A MI TAMPOC no m'agraden aquests temps malaurats d'empobriment general, en què es posen en risc algunes de les conquestes assolides amb molt de treball i en què com més feble s'és, més fàcil és haver-ne de pagar els plats trencats. Però no puc acceptar la hipòtesi d'un complot contra tot i tothom, com si d'aquesta desgràcia algú en pogués treure profit. I no l'accepto, perquè aquesta mirada desconfiada allunya de la crítica propositiva i desdiu del compromís pel redreçament. La teoria del complot porta a la resignació dòcil o a la desesperació per impotència. I ara ens cal molta esperança.
