La guerra de Margallo
El títol d'aquest article no és cap ironia més o menys enginyosa a compte de l'actual ministre espanyol d'Exteriors, sinó una referència rigorosament històrica. La guerra de Margallo és com va batejar la premsa madrilenya del 1893 els enfrontaments armats que, aquella tardor, lliurà la guarnició de Melilla contra les cabiles rifenyes que van atacar la ciutat. La denominació estava plenament justificada: el general Juan García Margallo era aleshores el governador militar de la ciutat nord-africana, van ser decisions seves les que desfermaren el conflicte i, a sobre, es va fer matar en el curs d'una escomesa temerària i desastrosa contra els moros . I bé, aquell general era el besavi del ministre José Manuel García-Margallo; o sigui que, com diuen els nostres entranyables veïns, de casta le viene al galgo .
Naturalment, no pretenc sostenir que l'actual escalada de la tensió al voltant de Gibraltar sigui filla de la psicologia del canceller espanyol, ni del seu arbre genealògic -farcit, això sí, de militars i patriotes arrauxats-, perquè és evident que, si bé García-Margallo hi posa la cara i la retòrica casernària (" Con Gibraltar se ha acabado el recreo "), la crisi d'aquest agost respon a designis més alts.
En una situació político-institucional com l'espanyola de l'estiu de 2013, res no podia anar millor al govern del PP que reescalfar el somort irredemptisme sobre el Penyal. D'una banda, i en tractar-se d'una suposada qüestió d'estat , el PSOE no té més remei que situar-se a remolc i competir amb l'executiu central " en firmeza en la defensa de la soberanía de España sobre Gibraltar ". A més, el reflex nacionalista -sí, dels que asseguren que no són nacionalistes…- enfront de la Pérfida Albión sempre resulta balsàmic i unificador d'una opinió pública extremadament irritada i dividida per la situació econòmico-social, la corrupció, etcètera. En fi, cada pàgina de diari dedicada a Gibraltar no ho ha estat al cas Bárcenas. D'alguna manera, el Penyal és el Perejil de Rajoy.
Amb tot, crida l'atenció l'aparença improvisada i erràtica d'alguns dels moviments de Madrid a fi d'alimentar el pols amb Gibraltar i amb Londres. ¿Fer un front comú amb l'Argentina per tal de posar en el mateix sac les Malvines i Gibraltar? ¿Amb l'Argentina de la demagoga Cristina Fernández, amb el kirchnerisme de vel·leïtats bolivarianes que va expropiar a Repsol les accions d'YPF? ¿Exigir davant l'ONU la descolonització del Penyal? A banda que això ja ho van fer durant tres lustres Fernando María Castiella i els altres diplomàtics de Franco, em pregunto si als despatxos del Palacio de Santa Cruz (la seu del ministeri d'Exteriors espanyol) s'han aturat a pensar, en el cas que les Nacions Unides mostressin alguna receptivitat davant la demanda de Madrid, quants segons trigaria el govern del Marroc a posar sobre la mateixa taula els casos de Ceuta i Melilla.
Ningú que no sigui ximple pot creure que el principi de la integritat territorial, que Espanya invoca per recuperar Gibraltar, només fóra aplicable a la riba nord del Mediterrani, i no als enclavaments espanyols incrustats a la riba marroquina del mateix mar, prescindint de si l'antiguitat de les respectives ocupacions és de 300 anys o de 500. Ningú que no sigui analfabet en termes històrics i polítics pot creure que un govern britànic -el de Cameron o qualsevol altre- acceptarà mai de negociar la sobirania sobre el Penyal al marge de la voluntat dels gibraltarenys. Downing Street ha repetit en tots els tons el seu respecte escrupolós pel dret dels llanitos a l'autodeterminació.
És aquí on resideix el nucli del problema, i el seu aspecte més alliçonador des d'una perspectiva catalana. El futur de Gibraltar depèn, en darrer terme, dels sentiments i els interessos d'uns 30.000 individus, una comunitat humana petita i d'orígens heterogenis. Essent així, Espanya hauria hagut de concentrar tots els esforços, des de fa dècades, a seduir els gibraltarenys, a guanyar-se'ls, a convèncer-los que, sota sobirania espanyola, la seva identitat trobaria una acollida més que confortable, i l'economia de la Roca una prosperitat renovada, un mercat molt més ampli… En les ments dels llanitos , el concepte Espanya s'hauria hagut d'associar als conceptes avantatges i atractiu .
Ha estat exactament al contrari. Amb unes tècniques de festeig dignes de Jack l'Esbudellador, els successius règims i governs espanyols han titllat els habitants del Penyal de pirates, contrabandistes, blanquejadors de diner negre, defraudadors fiscals, contaminadors… En el terreny pràctic, Madrid ha tingut sempre al cap la idea del setge, del bloqueig: militar al segle XVIII, laboral en temps de Franco, turístic amb els 50 euros que ara vol cobrar… Amb amenaces, pressions i boicots, no cal dir com ha crescut l'amor dels gibraltarenys per Espanya…
Aquest país, en tres segles, no ha aconseguit fer-se seus uns pocs milers de persones, concentrades en 6,8 quilòmetres quadrats. ¿I encara hi ha qui pretén, a hores d'ara, que sedueixi 7 milions de catalans?
