La gran fal·làcia del blaverisme
LA 'PAX LINGÜÍSTICA' que es va instaurar al País Valencià a partir de la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (2001) es basava en el següent acord no escrit: el PP no arribaria a reconèixer públicament la unitat de la llengua però acceptava tàcitament la normativa fabriana a l'administració, l'escola i els mitjans de comunicació. Era un acord hipòcrita que l'esquerra va acceptar amb l'esperança que serviria per superar el conflicte i que al final la raó científica s'acabaria imposant. Per tant, estem al davant d'una gran operació de manipulació de l'opinió pública, ja que el PP manté formalment l'oposició a la unitat de la llengua, però en realitat no té cap possibilitat de ser coherent amb aquest principi. Per què? Doncs perquè el blaverisme, com a corrent filològic, és una cosa que no s'aguanta per enlloc i que provoca vergonya aliena fins i tot als populars més abrandats. Els intents de construir una normativa diferenciada han xocat un cop i un altre contra la realitat lingüística i han propiciat la disgregació del moviment (cada vegada més marginal, més rabiós, més espanyolista) en múltiples capelletes. La degradació ha arribat a tal punt que actualment la Real Academia de Cultura Valenciana, el bressol del blaverisme, està presidida per un senyor de Segòvia que no parla valencià.
El blaverisme es manté viu amb respiració assistida perquè constitueix una força de xoc per activar en situacions d'emergència, però no es pot parlar amb propietat d'un conflicte lingüístic, sinó d'un simple recurs retòric del PP, perquè el conflicte real és amb el castellà. De manera que si Fabra decideix demà que vol ensenyar un valencià diferent a les escoles simplement no podrà, perquè no hi ha un cos de professors blaveros disposats a prendre el relleu als catalanistes. No existeix. És una fal·làcia. Això sí, una fal·làcia electoralment molt rendible.
