La gestió de les llengües estrangeres (1)

Un dels principis bàsics per entendre com funcionen les llengües és el principi de la utilitat. Les persones tendim a aprendre les llengües que ens són útils i deixem d'aprendre les que no ho són. Quan una llengua deixa de servir i ja no és ni una eina d'identificació o només identifica el passat o la marginalitat, els seus parlants l'abandonen. És per això que l'expansionisme de matriu castellana està en plena croada per arrencar al català qualsevol vestigi d'utilitat. Ai, si la gent percebés el català com una llengua sense valor, fragmentada en mil patuesos sense nom propi, que només servís per parlar d'antigalles folklòriques! Ben aviat els seus parlants se'n desempallegarien ells mateixos. Per això és tan important que el català sigui percebut com a útil -millor, imprescindible- si és que volem reservar-li un paper en el nostre futur.

Podem aplicar aquest mateix principi al coneixement de llengües estrangeres. Als països de llengua catalana, llevat d'Andorra, el nivell tendeix a ser baix per dos motius interrelacionats: d'una banda, perquè ara com ara, aquests llengües hi tenen una utilitat limitada; de l'altra, perquè el seu aprenentatge depèn d'un sistema educatiu que és lluny de ser eficient.

Analitzem el primer element. Per bé o per mal, pràcticament tots els catalanoparlants saben alguna llengua demogràficament gran i poden gaudir d'infinitat de productes sense haver de recórrer a cap altra. No és sols que l'estat espanyol vetlli perquè la seva llengua sigui present a tot arreu: també ha construït un mercat amb uns operadors privats interessats a mantenir l'hegemonia del castellà i un públic que no sent cap necessitat de consumir en llengües estrangeres. Ara com ara, la immensa majoria de la nostra població prefereix mirar productes doblats que no pas subtitulats. El mercat laboral tampoc no ajuda a donar valor a les llengües estrangeres. Tal com mostren els resultats de l'estudi Una Europa rica en llengües presentats a començament de juny, potser sí que algunes empreses catalanes s'interessen pel coneixement de llengües en contractar personal, però són molt escasses les que tenen polítiques lingüístiques clares, incentiven l'aprenentatge d'idiomes o tenen un simple registre dels coneixements dels seus empleats. De fet, ni el món privat ni el professional no afavoreixen la poliglotització de la societat. Ens queda, doncs, el sistema educatiu.

A primera vista, el nostre sistema no és pas dels més febles pel que fa al tractament de les llengües estrangeres. Els nostres infants entren en contacte amb la llengua estrangera abans de començar l'educació primària, mentre que en països com Holanda no comencen fins que estan acabant els estudis primaris. Esclar que els nois i noies de Catalunya no fan immersió parcial en anglès, però és que tampoc no en fan pas els holandesos, els flamencs o els suecs. Ah -ja deuen pensar els més espavilats-, és que en aquells països no doblen les pel·lícules... Però vet aquí que això només és parcialment cert, perquè resulta que allà sí que hi ha productes doblats: precisament els productes infantils. Com s'explica, doncs, que dècada rere dècada ells tinguin uns resultats en llengües estrangeres molt millors que els nostres?

Tot i que falten estudis, tot fa pensar que als països capdavanters en l'aprenentatge de llengües estrangeres es conjuguen unes variables principals. En aquestes societats no sols hi ha uns coneixements de llengua estrangera més estesos ja entre els adults, sinó que tothom hi té unes expectatives molt més exigents: saber determinades llengües sí que és una condició per a l'ascens social. Per dir-ho breument, no es pot estar al capdamunt d'aquestes societats sense saber llengües. Aquest interès -i el fet que doblar és més car que subtitular- és el que facilita que els mitjans emetin en versió original. A més, bona part dels canals de TV que reben a casa són canals estrangers que els arriben sense ni tan sols subtitular. I aquest interès és també el que empeny el sistema educatiu a ser eficient: a diferència del que passa entre nosaltres, en aquests països resulta inconcebible que cada curs d'anglès consisteixi a repetir el programa de l'any anterior perquè la majoria d'alumnat no ha assolit els mínims.

Aquesta és la clau de volta de la qüestió. Un ecosistema lingüístic diferent en què els coneixements i les expectatives de la gent són uns altres, i més alts, que els nostres. Així doncs, què podem fer per millorar en llengües (estrangeres)? Ho respondrem demà en la segona part d'aquest article, que es publicarà en aquestes pàgines.