Ser d’un lloc

Per una casualitat de la vida, m’he trobat havent de preparar una conferència sobre el meu avi, Tomàs Garcés, i el barri de la Barceloneta, on va néixer. Tot s’ha de dir: jo no hi vaig anar mai, a la Barceloneta amb el meu avi. Però sempre vaig saber que ell n’era, que era de la Barceloneta. Vaig ser néta, en una família nombrosa, d’un avi molt gran per als qui vam arribar ja dels últims. Per això hi ha moltes coses que no li he pogut preguntar, ni abans ni ara. Vam conviure ben a prop durant uns anys a l’Eixample dret i a la Selva de Mar. Rellegint avui els seus poemes i dietaris, em pregunto: què vol dir ser d’un lloc?

El meu avi va ser de la Barceloneta perquè un dia els seus pares hi van arribar. El pare, castellà, des d’un poble anomenat Paredes. La mare, des de Tremp. Tots dos empesos per la misèria del camp i cridats per la feina que a la Barcelona del 1888 s’oferia per a braços arribats de tot arreu. Van arribar a la Barceloneta, i allà, amb els anys, van poder mantenir un petit colmado que amb molt d’esforç va aconseguir alimentar tots els fills i proporcionar estudis a alguns d’ells. Després, el meu avi mateix va arribar, pel seu propi desig i esforç, a altres llocs: als entorns del Port de la Selva, dels quals ja no es va separar mai; a l’amor de la Pilar, de la qual tampoc no es va separar mai; a la vida cultural i periodística de la gran Barcelona, de la qual va formar part, i, sobretot, a la poesia, a la qual va accedir des d’una llengua catalana oberta a la resta de llengües europees i des d’un registre lingüístic que buscava l’aliança entre la llengua del poble i la llengua culta.

Som dels llocs on arribem, som d’allò on podem arribar. Som, per tant, dels paisatges, dels braços i de les llengües que ens acullen. És un verb bonic, arribar. I el fem servir molt poc: sempre estem de pas, circulem a una velocitat cada cop més vertiginosa entre feines, vides, afectes, ciutats... Naveguem, però sense deixar estela, ni rastre. A cop de clic, a cop de contracte temporal, a cop de titular. Per això també necessitem, com ara sembla que passa aquí i en altres llocs del món, reivindicar-nos d’identitats antigues i sòlides, centenàries, històriques, que donin gravetat a una lleugeresa que, com deia Kundera, se’ns fa insuportable. Però si alguna cosa aprenc rellegint i recordant el meu avi és que la disjuntiva entre la lleugeresa i la gravetat, entre ser i passar, és una trampa, és una falsa alternativa. Ser d’un lloc és una determinada manera de passar-hi i, segurament, de tornar-hi. Això ho deia Diderot fins i tot respecte al propi jo: el que jo sóc són aquells pensaments i sensacions als quals més vegades torno.

El meu avi no era de fer teories. Era més aviat d’observar i descriure, de senyalar allò que passa amb una mirada entre infantil i irònica, burleta i melangiosa alhora. Així, a cop d’ull i amb un treball incansable sobre les paraules d’un català al qual també va estar sempre arribant, va anar confeccionant la geografia dels seus llocs. He trobat un escrit en què teoritza, breument i sense ganes de fer-ne cap sentència, la idea d’una “poesia de circumstàncies”. Diu que alguna cosa, per a la qual no hi ha fórmula, fa que “entre les coses neixin uns lligams subtils i fugissers”. “Penso en aquelles taques d’humitat en l’empaperat de la meva cambra, que es transformaven, aclucant potser una mica els ulls, en rostres i figures”. Un poema, com un lloc, com una llengua o com un país, és fruit del clima, dels accidents, de les ocasions que finalment s’obliden: taques d’humitat que dibuixen temporalment els contorns d’un univers de sentit. I diu: en canvi, “les interioritats del jo, qui se les coneix?” Podríem afegir, i les identitats col·lectives, qui sap on comencen i on s’acaben, com hi hem arribat i en què es convertiran amb el pas del temps?

El meu avi va ser un home fidel al lloc on van arribar els seus pares i a la llengua que el va acollir, així com als vincles i als llocs que després ell mateix va anar descobrint i fent seus. Conservador i prudent, va créixer en el nacionalisme català dels anys 20 i quan després de la guerra la llengua catalana va ser prohibida va mantenir la posició de defensar-la fent-la servir. Fill de gent humil i treballadora, tenia sentit de la realitat material i pragmàtica, de la necessitat de seguretat i de solidesa. Però de nit somiava molt i recordava els somnis. N’hi ha un, recollit en un dietari, que explica la situació següent: és en una platja escrivint una carta sobre la sorra. Quan puja al balcó per llegir-la en companyia de la Pilar, la meva àvia, les onades ja han esborrat gairebé totes les paraules. “Només quedava la darrera, ON, sense interrogant”. On: l’afirmació sense interrogants d’un lloc que senyalem escrivint paraules que s’esborren sobre la sorra.