El dinamisme del català / Massa deures per fer

El dinamisme del català

"Deixeu que us adreci unes paraules en català, la vostra llengua mil·lenària". El secretari general de l'ONU ha tingut -en la seva visita a Andorra- el respecte per la llengua i pels drets d'un poble que ja ens agradaria sentir més sovint i de més a la vora. El seu gest és, també, una carícia a l'autoestima d'una comunitat lingüística que sovint, de tantes patacades, no la sol tenir gaire alta. La Plataforma per la Llengua, aquesta ONG tan necessària que treballa per promoure el català com a eina de cohesió social, acaba de presentar el seu informe anual, que és la foto més enfocada que tenim. I, estimats lectors, no està tot perdut.

Dels set milions de persones que saben escriure en català, quatre no l'han tingut com a llengua materna. Cada dia dos milions d'oients escolten la ràdio en català, més d'un milió de persones llegeixen diaris en la nostra llengua i més de tres milions i mig en miren televisió, 700.000 espectadors més que fa dos anys. Sis de les deu webs més visitades al món tenen versió en català, i a Twitter la nostra llengua és la 19a més utilitzada, d'un total de vuitanta de diferents.

Pel que fa als llibres, més d'un milió de persones llegeixen, pel cap baix, un llibre a l'any en català. Des del 2007, el nombre de lectors en català ha crescut un 9,5%, mentre que els lectors en castellà han baixat un 5,3%. El català és, oh miracle, la 22a llengua més traduïda al món, molt per damunt del que ens pertocaria. Per rebatre la demagògia, cal saber que els estudiants de Catalunya treuen mig punt més en la prova de selectivitat de castellà que en la de català, una llengua, per cert, que es pot estudiar en 114 universitats d'Europa, Amèrica i Àsia. L'informe no diu, però, quantes d'aquestes universitats són a la resta de l'estat espanyol. Llàstima.

Massa deures per fer

En això de l'ús social del català, igual que som lluny de tirar el barret al foc, l'InformeCat 2013 també demostra -com ja ens temíem- que en molts àmbits la nostra llengua no té el mateix vigor. El reconeixement oficial mateix és, encara, vergonyós. Tot i que sis milions de ciutadans parlem habitualment català a Espanya, continua sense ser llengua oficial d'estat ni de la Unió Europea. (L'irlandès, posem per cas, és llengua oficial d'estat amb 77.000 parlants). El greuge és injust i inexplicable. Una mostra més: el passaport espanyol té vint-i-tres llengües però no inclou el català. (A Dinamarca sí que el tenen en danès, feroès i en inuit per als parlants de Groenlàndia). Aquí, en qualsevol visita al supermercat ens adonem que les empreses continuen rifant-se de la llei d'etiquetatge. Només el 6% de les etiquetes estan redactades en la llengua d'Empar Moliner. Ni les maquinetes d'afaitar ni els condons més venuts ni el pa de motlle que comparteixen el Messi i el Punset no respecten la llei. Una de cada tres botigues de Barcelona tampoc no ha adaptat el rètol a la normativa lingüística i, encara més significatiu, només el 36% de les ofertes de feina de Catalunya requereixen coneixement del català. En la justícia, les dades s'entossudeixen a demostrar que el castellà és la llengua de comoditat. El 8% de les demandes i el 13% de les sentències -quin èxit- es redacten en català.

L'anàlisi de la Plataforma per la Llengua és interessantíssima però estrictament quantitativa. Caldria també alguna altra eina que mesurés la qualitat de la llengua, ara que intentar fugir dels manlleus, mirar de col·locar els pronoms febles on toca, utilitzar la sintaxi pròpia i fer servir les expressions genuïnes està vist, massa sovint, com a cursi. O com una pedanteria. Quina llàstima.