La dificultat d'una llengua
Comentant el meu tast de divendres, un polinyanenc defensa que si responem "No, no hi és" és lògic que també preguntem "Que hi és, X?", perquè "la llengua tendeix a l'economia i la simplificació".
Li responc breument. Una llengua materialitza històricament una facultat biològica innata. És a dir, naixem amb la seva complexa estructura dins el cervell i és l'exposició de petits als seus sons la que la farceix perquè esdevingui japonès, català o suahili.
Estructures que analitzades teòricament són molt complexes un parlant nadiu les té claríssimes, i mai s'equivoca, perquè, de fet, no les ha après sinó que li han crescut al cervell. La dificultat només la percep el que les vol aprendre d'adult i ja no ho pot fer com un nen.
A aquesta dificultat natural, la norma -obligada a un cert grau de convenció- n'hi afegeix una d'artificial que el nadiu també ha d'aprendre. I de vegades les confonem i barregem.
Cap català nadiu simplifica dient "Hi havia molta gent però no hi havies tu" ni tampoc "Hi era molta gent però no hi eres tu". Sap -sense haver-ho après- que ha de dir "Hi havia molta gent però no hi eres tu", perquè el cablejat innat del seu cervell l'hi porta.
El que des de fora es percep com a irregularitat (l'ús d' haver-hi i ser-hi en dues frases aparentment simètriques) el nadiu ho troba normalíssim i, al final, el lingüista ho explica fent-nos entendre el que ja sabíem.
Ser conscients d'això ens ha de fer rumiar sobre l'irreparable mal que fem a la llengua posant a les escoles infantils mestres amb un català mal après i ple d'interferències. Farem més per la genuïnitat pagant bé mestres modèlics que gastant milions en cursos d'adults.
