El sí condicional
PENSIONS I PEATGES. Em vaig quedar molt parat l'altre dia veient Salvados . Jordi Évole formulava a Artur Mas preguntes que sens dubte estan al cap de molts ciutadans, però que són impossibles de respondre, com ara si amb un estat propi les pensions pujarien o s'eliminarien els peatges de les autopistes. Com pretén saber-ho? ¿Que potser Espanya, Xipre o Alemanya saben què passarà amb les seves pensions? Ja hem après que qualsevol predicció econòmica està condemnada al ridícul; encara amb més motiu a Catalunya hem d'evitar els contes de por i els de la lletera, ni per justificar l'independentisme ni per desacreditar-lo. Cal dir que Artur Mas també es va equivocar en respondre (per cert, va respondre que no, que no s'eliminarien els peatges), perquè ni ell ni ningú no sap qui governarà en el futur estat propi: la sobirania és un projecte de país, no de legislatura. ¿Hi haurà peatges a la Catalunya independent? L'única resposta vàlida és: ho decidirà el govern que triïn els electors catalans. I els governs successius, que segurament seran d'un altre color. Aquesta és la gràcia, l'única gràcia del procés: els catalans i les catalanes decidiran el seu futur, amb els seus propis recursos. I l'encertaran… o no. Com la resta dels mortals.
EXIGÈNCIES. El sobiranisme està envoltat d'eixams de fans incondicionals que identifiquen la independència amb Disney World. Però a l'altra banda hi ha els que, a canvi d'una adhesió desmenjada, exigeixen a l'estat propi un seguit de garanties, del tot inassumibles. Tan absurd -tan infantil- és un plantejament com l'altre. "Per què volem l'estat propi? Perquè governi CiU? Perquè continuï retallant?", em deia no fa gaire un esquerrà de pedra picada. Quina paradoxa: els que més reivindiquen que Catalonia is not CiU , cauen en l'error de presentar l'estat propi com una joguina d'Artur Mas! És una confusió en els termes, possiblement interessada. En el futur estat propi governarà qui decideixin els ciutadans, i el govern retallarà més o menys segons el seu color polític, segons les dades macroeconòmiques, segons els imperatius europeus. Un estat no és un vestit fet a la mida de ningú.
PERTINENÇA. Aquests -diguem-ne- catescèptics militants exigeixen que el projecte sobiranista català sigui impecable, que tingui un suport de més del 60%, que tingui ple reconeixement internacional, que blindi l'estat del benestar i que ens tregui de la crisi abans que a ningú. Però el llistó no sempre el posen tan amunt. Hi ha més indulgència amb l'Espanya de Rajoy, malgrat que ens nega el dret a decidir, que posa en risc la nostra pertinença a l'euro, i que no només retalla, sinó que a més aplica una política fiscal, econòmica i competencial totalment lesiva per als interessos dels catalans. Realment cal molta empatia, un fort impuls de pertinença, per mantenir-se lleial a un projecte com aquest. És com ser del Betis manque pierda . Un sentiment molt noble i molt legítim... sempre que no es tingui la barra de dir que els nacionalistes són els altres.
