El 9-N comença l’Edat Mitjana

La darrera gran humorada que Jorge Moragas o José Manuel García-Margallo han escrit a Mariano Rajoy té a veure amb un retorn sobtat de Catalunya a les tenebres de l’Edat Mitjana. Riu-te’n tu d’aquelles màquines teletransportadores de la ciència-ficció, que si t’equivocaves de botó podies acabar a l’Egipte faraònic, o fins i tot perseguit per un dinosaure... El tàndem Moragas/Margallo estan aconseguint elevar a la categoria de gènere còmic les comparacions del procés català amb qualsevol cosa. ¿El 9-N ens porta sense remei a l’Edat Mitjana? ¿Parlar d’identitats nacionals que reclamen un estat propi és medieval? La manera específicament moderna d’estar al món en termes polítics, i de significar alguna cosa en el context internacional, es diu avui estat. L’estat tindrà sentit mentre no s’extingeixi el projecte polític modern, nascut el 1648 amb el Tractat de Westfàlia, que tenia com a rerefons el projecte filosòfic i científic de la Modernitat. En un món on aquesta identitat continua sent fortíssima, resulta perfectament raonable voler-la mantenir, en general a través d’un estat nacional. De fet, és l’estat el que en nombroses ocasions ha generat les identitats nacionals de la majoria de països sorgits de contextos postcolonials, i no a l’inrevés. A data de 2014, les coses continuen sent així. La postmodernitat va exacerbar certament l’individualisme, la inflamació del jo; però en termes de política internacional, les regles del joc continuen sent exactament les mateixes que les que es van fer efectives després de la Segona Guerra Mundial.

Les identitats prenacionals, en canvi, sí que són una cosa de l’Antiguitat o de l’Edat Mitjana: el jo o el nosaltres medieval sempre vol dir “jo (o nosaltres) en tant que clergues, nobles, membres del gremi de sabaters”, etc. El jo modern té per força un component inequívocament nacional, i això es veu amb molta claredat justament a l’albada de la Modernitat, quan encara s’està gestant. Montaigne, per exemple, oscil·la entre un jo postantic (en curiosa expressió d’Hugo Friedrich) quan fa servir el subjecte “nous ” referint-se als romans, i un jo modern quan parla de França en un sentit semblant a l’actual. A hores d’ara és improbable, però, que una persona de Bordeus o una de París se sentin només hereus de l’Imperi Romà o considerin que la seva identitat està basada en la vinculació feudal amb un senyor o amb un gremi d’artesans. Si els pregunten què són, o d’on són, o coses per l’estil, respondran que francesos. Per dir això no cal que siguin nacionalistes: simplement cal que se sentin lligats a la pròpia època, que no és pas la medieval.

Quan una societat s’autopercep com un subjecte polític de caràcter nacional no hi sol renunciar. Els gremis medievals o les confessions religioses eren també una forma d’identitat col·lectiva; però resulta que nosaltres som moderns, és a dir, individualitats ubicades en el context d’un país, no d’un teixit de vincles feudals. La condició de possibilitat de la nostra visibilitat és encara el reconeixement nacional, i l’única manera coneguda de garantir-lo és per mitjà de l’estat. En aquest punt s’acostuma a esgrimir una coneguda objecció: la tendència actual és la integració de l’estat nació en entitats més grans, etc. L’argument, que pot semblar gairebé obvi, no té sentit: la condició de possibilitat d’aquesta integració en entitats supranacionals passa justament per ser un estat. Encara que pugui sonar a paradoxa, el cas de la Unió Europea, les Nacions Unides i altres institucions internacionals mostra fins a quin punt no existeix de moment cap alternativa real o viable a les identitats nacionals tal com les coneixem avui. La UE o l’ONU identifiquen estat amb identitat nacional, cosa que, paradoxalment, genera i consolida moviments secessionistes: per estar a Europa cal transformar una col·lectivitat en estat. En cas contrari, no s’existeix com a tal.

A l’Edat Mitjana no existien moviments nacionalistes com els coneixem avui: són un fenomen genuïnament modern (no romàntic, com diu el vell lloc comú). Quan una comunitat de persones es percep a si mateixa com a subjecte polític amb una identitat nacional pròpia sol optar per la configuració d’un estat. No es tracta de cap dèria medievalitzant, sinó d’una actitud que sembla raonable: en cas contrari, aquell col·lectiu no té presència enlloc, no existeix. Tot plegat té poc a veure amb l’Edat Mitjana. La propera vegada, doncs, potser haurien de fer una comparació amb el Paleolític Mitjà. Ells es quedarien més descansats i nosaltres riuríem més a gust.