Una coma delicada

La gramàtica tradicional dóna per fet que l'ordre neutre de la nostra frase és subjecte-verb. Expressant-ho en termes clàssics, subjecte-predicat. És a dir, d'algú o alguna cosa (subjecte) n'afirmem una altra (predicat): "La Maria / canta".

Però si dic "A la Maria / li agrada cantar" o "En l'euro / no hi confio", l'estructura és idèntica des d'un punt de vista entonatiu i comunicatiu -d'algú o alguna cosa n'afirmo una altra-, per molt que, en aquestes frases, el lloc del subjecte l'ocupin complements verbals de règim.

Tanmateix, els manuals d'estil, en l'apartat dedicat a l'ús de la coma, distingeixen el primer cas dels altres. Afirmen que el subjecte preverbal sovint no està tematitzat -és allà on li toca-, mentre que el complement de règim preverbal ho està sempre.

Jo defenso, en canvi, que així com el subjecte postverbal pot estar o no tematitzat -"Ara ve el Joan" conviu amb "Ara ve, el Joan"-, el subjecte preverbal ho està sempre. Com el complement de règim avançat, és també el resultat d'un desplaçament.

És impossible explicar-ho en un tast. Si en voleu saber més, llegiu Enric Vallduví a la Gramàtica del català contemporani (pàg. 1240-1248).

Crec, per tant, que l'ús de la coma entre complement avançat i verb i entre subjecte i verb hauria de ser el mateix. És a dir, excepcional: només si el subjecte o el complement és tan llarg i complex que si no n'hi posem induïm a errors de lectura.

Veure-ho així, a més, ens estalvia la distinció fantasma que alguns fan entre subjecte preverbal tematitzat i no tematitzat.