La bona política
Fa aproximadament un mes vaig publicar en aquesta mateixa pàgina un article titulat Ni la vella política, ni la nova (28 d’octubre). La tesi era que, descartada la vella política que es resolia a través de pactes secrets acordats dins les parets d’un palau o al reservat d’un restaurant de luxe, tampoc no m’acabava de convèncer allò que ara en diuen la nova política, escenificada compulsivament a les pantalles del televisor. Quedava, per tant, respondre per on podia anar la bona política.
EL DEBAT SOBRE com hauria de ser la bona política per recuperar l’estima i la confiança perduda del ciutadà conté dimensions tan diverses que la seva simple enumeració no cabria en l’espai d’aquest article. D’altra banda, alguns d’aquests aspectes ja van sent estudiats de manera oportuna i innovadora, com és el cas del volum Qualitat democràtica per a un nou estat de Jaume López i Josep Maria Vilajosana, publicat recentment per la Fundació Josep Irla . I jo mateix he mantingut una llarga conversa amb Gemma Calvet sobre la qüestió, ara publicada al número 21 de la revista Eines, també de la fundació esmentada.
AMB TOT, sí que hi ha un punt sobre el qual voldria afegir una modesta reflexió. El cas és que les organitzacions polítiques sempre s’han rodejat d’assessors que solen ser professionals experts en economia, en lleis, i, a vegades, d’algun sociòleg o politòleg perquè els interpreti les enquestes. Les ciències socials, doncs, poc o molt, ja estan al servei de la vella i també de la nova política. Ara bé, el que no és gens freqüent és que la política se serveixi dels consells que li poden oferir les humanitats. M’hi va fer pensar un dels darrers -i sempre excel·lents- articles de Xavier Antich, titulat El Gran Mecanisme ( La Vanguardia, 27 d’octubre). Com en altres ocasions, Antich hi defensava la utilitat de les humanitats, en discussió oberta amb els que en glorifiquen una radical inutilitat, a l’estil del nord-americà Stanley Fish.
XAVIER ANTICH, en particular, posava l’accent en l’èxit que han tingut les recents posades en escena d’obres de Shakespeare a Barcelona i Girona. Es tracta de grans reflexions sobre el poder i mostren que textos de fa quatre-cents anys són perfectament contemporanis i, per tant, rellevants per als debats que tenim sobre l’exercici de la política. I vet aquí la meva proposta. Crec que seria d’una gran utilitat que els líders polítics, a més d’economistes, juristes, sociòlegs i politòlegs, tinguessin el consell d’experts en humanitats. Un consell assessor, posem per cas, format per un estudiós i traductor de Shakespeare; un crític de literatura contemporània; un expert en músiques de tot el món i de tots els temps; un bon escenògraf; un professor de filosofia política i un filòsof professor d’història de les idees; un artista plàstic sensible als corrents més innovadors; un savi en llengües i cultures clàssiques; un novel·lista i un poeta; un parell d’historiadors; un comunicador especialitzat en xarxes socials; un guionista de cinema, potser un teòleg i, per què no, un científic interessat en qüestions de bioètica.
L’ÚNICA CONDICIÓ que caldria posar és que fossin humanistes d’un provat sentit crític i, sobretot, disposats a posar el seu coneixement al servei dels debats més actuals. La seva missió seria dotar les decisions polítiques d’exigència moral i d’un llenguatge rigorós, que fossin comunicades a través d’una posada en escena eficaç; que gràcies a les referències als clàssics no caiguessin en els errors de sempre; que fossin inspiradores i que, ideològicament compartides o no, mereixessin l’admiració de tots els ciutadans. Vet aquí com aconseguiríem, també, una més bona política.
