En el bon camí

A molts catalans que no viuen angoixats ni pel purisme ni pel normativisme el titular "L'Espanyol és en el bon camí" els fa estrany perquè ells haurien dit que "està en el bon camí" o també que "va pel bon camí".

I, en efecte, la majoria de mitjans i usuaris prefereixen estar a ser davant en el bon camí sense fer-se gaires preguntes. El dubte -i filla del dubte, la ultracorrecció- sorgeix quan se les fan, perquè el que han après a les classes de català és que per situar algú en un lloc el verb genuí és ser .

També han après, però, que per situar coses en un punt de l'espai la preposició adequada davant l'article determinat és a i no pas en . Diem "Sóc al camí de baix" i no pas "Sóc en el camí de baix" però no diríem mai "Catalunya és al bon camí".

Per què? Perquè al camí només diu on som mentre que en el bon camí té un sentit figurat molt més ampli i respon, més aviat, a com estem. Més que un locatiu, és un circumstancial de manera.

De fet, poques vegades trobarem ser davant un en + article definit, perquè ser només situa en un punt de l'espai, al marge de qualsevol circumstància, i en casos així posem una a davant l'article definit.

Per raons semblants jo escriuria sempre "Som a prop de casa" i, en canvi, toleraria "Estem a prop de l'acord" (al costat de "Som a prop de l'acord"), perquè la primera frase es limita a respondre "On sou?", mentre que la segona explica com va la negociació.

Ara bé, com he dit altres cops, tot criteri sobre ser i estar, un ús que varia de nord sud, contradiu el que fan certs parlars. L'únic que podem fer és fixar per a l'estàndard una convenció prou equilibrada perquè la majoria ens hi sentim còmodes.